Aquesta setmana s'ha publicat que el PSOE d'Eivissa podria ser corrupte per mor d'haver cobrat comissions il·legals en relació a una obra a Vila. És part de la bruta campanya electoral que estam vivint. Brutor a la qual, val a dir-ho, els socialistes hi han contribuït. Ja s'argumentà aquí en un article de fa temps, abans que esclatàs el cas Andratx de suposada corrupció del PP, que llançar acusacions genèriques d'actuacions delictives en contra d'un adversari -tal com feia aleshores el PSOE- és un risc massa elevat per un partit com el socialista que no era impossible que se trobàs amb la desagradable sorpresa d'un contraatac de la mateixa naturalesa. Aquesta forma de fer política és grollera sempre però, a més, és estúpida si la perpetra l'esquerra perquè perd credibilitat a l'hora de defensar-se de la mateixa porqueria quan li tirin a sobre i, a més i sobretot, perquè tothom sap que el votant progressista sol tenir la pell molt fina davant de simples acusacions de corrupteles que puguin afectar -hi hagi o no fons- els seus representants. L'esquerra en general i més el PSOE en particular hauria de ser molt prudent a l'hora d'atacar pel costat de la corrupció. El que cal, sempre, és esperar que sigui la justícia -com en el cas Andratx- la que actuï i doni versemblança a l'acusació. I, llavors, reclamar responsabilitats polítiques. Mai al contrari, passant l'arada davant del bou, com ha fet en massa ocasions el PSOE. Ara els socialistes se troben davant d'un problema que, si no haguessin actuat com ho feren en el passat, el podrien afrontar amb moltes més garanties. És vera que la reacció del PSOE en relació a l'afer d'Eivissa ha estat correcte. Ha fet el que cal: sortir en públic immediatament, negar amb vehemència l'acusació (que titllen de «difamació i muntatge») i actuar amb contundència, anant als jutjats i la fiscalia perquè sigui a qui pertoca qui investigui a fons tot l'afer i depuri les responsabilitats penals que poguessin derivar-se (els socialistes apel·len al Codi Penal que castiga amb presó d'1 a 3 anys aquell que «amb coneixement de la seva falsedat o temerari menyspreu cap a la veritat, difongués informacions injurioses sobre grups o associacions»). I no hi ha dubte tampoc que l'objectiu del serial -seguirà i segurament hi haurà noves «grans revelacions», totes de la mateixa casta: cap prova, quan estiguem a punt d'iniciar la campanya- és cristal·lí: la dreta empresarial i mediàtica està desesperada perquè els sondejos situen el PP a la vorera de l'abisme a Eivissa i, per tant, qualsevol cosa val per intentar matisar tot el que se pugui la pèrdua, ja que si resta més d'un escó seria impossible compensar-los a Mallorca. No obstant tot això el PSOE pateix una situació que políticament, a un més de les eleccions, com a mínim és incòmoda. I potencialment perillosa. Perquè a pesar que entre els convençuts no hi hagi dubte que es tracta d'un muntatge, perfectament coordinat entre un ressentit i tota la dreta local, el cert és que en unes eleccions que, com aquestes, se podrien resoldre per molt poc, quelcom així pot fer molt de mal entre votants als quals l'ombra de la sospita sigui suficient per pensar que «tots són iguals» -objectiu tàctic de l'operació, evidentment- i no votin. I al respecte cal repetir que el potencial d'esquerra té la pell molt fina, per aquestes coses, mentre que la de dreta sol ser d'elefant. Si el PSOE en el passat no hagués usat la tàctica grollera d'acusar sense proves, ara podria treure pit i contraatacar políticament -mentre la justícia fa la seva feina- amb molta més credibilitat. Ho deia despús-ahir Francesc Antich: en la guerra bruta, la dreta en sap més. Exacte. Per això mateix va ser un greu error entrar en tàctiques barroeres que ara se tornen en contra, si més no restant potencial de la resposta política a una campanya bruta orquestrada en contra seva.