Tenc suficient estima a les meves mans per no posar-les al foc per la transparència en efinançament de cap partit polític. Aquesta raonable prevenció abasta, evidentment, ePSOE i les seves federacions illenques, la pitiüsa inclosa. Ara bé: només des de la intencionalitat més partidista es poden ometre els dubtes més que raonables del suposat escàndol conegut aquests dies. Sé que no hauríem de fer distincions i que tota transgressió de la llei ha de ser perseguida, però em neg a posar en el mateix sac el finançament il·lícit dels partits i l'enriquiment persona, i més si aquest és a costa del territori i dels cabals públics. Pens que s'ha de jugar net i posar les cartes damunt la taula: els partits polítics tenen un greu problema per acostar els ingressos a les despeses habituals en un sistema de campanyes que cada dia s'assembla més al nord-americà, però farcit d'hipocresia. No és un problema de creixement: també el trobam en democràcies molt més adultes que la nostra. Blair ha subhastat títols nobiliaris per engreixar el calaix laborista. Kohhagué de dimitir. Clinton va ser denunciat perquè llogà estades a la Casa Blanca. Chirac és més que sospitós...

l l l
Malgrat els antecedents, aquests no eximeixen del compliment de la llei i convendria que la fiscalia actuàs amb la suficient contundència per conèixer si hi ha indicis de delicte abans de les eleccions. Els votants mereixen saber si l'executiva dePSIB va tenir la intel·ligència de llevar-se del damunt el senyor López perquè era un submarí del senyor Matutes o si, per contra, l'escataren per poder bescanviar favors amb concessionàries sense testimonis incòmodes. D'això es tracta: d'aclarir-ho i de no deixar el tema en mans de la premsa de guàrdia dePP. Per aclarir-ho hem començat malament. Els enregistraments coneguts són pura narració i, per ara, no hi ha més informació que la sorgida de boca del narrador i probable aprenent d'espia. L'itinerari de les cintes és el més sospitós possible: en lloc d'anar a la justícia i que la premsa ens ho muntem per aconseguir-los, van a una determinada premsa i la fiscalia actua a remolc. Les reaccions dels teòricament glapits, des del batle Tarrés, fins al secretari d'Organització Blanco, tot passant per tota casta de càrrecs balears, han estat contundents: ho neguen -normal- però també presenten denúncies davant els jutjats.

l l l
Quan esclatà el cas Andratx, on l'única novetat va ser l'actuació contundent de l'autoritat judicial i dels seus agents, l'única defensa que se'ls acudí als missatgers de la dreta va ser aferrar-se al «qui prodest» per, obviant la denúncia argumentada de corrupció generalitzada, desautoritzar l'operació perquè afavoria les expectatives electorals dels socialistes. Ara, que les denúncies afavoreixen els altres, demanar qui prodest seria una reiteració. En lloc de perdre el temps amb preguntes de respostes evidents, el dedicaré a demanar per què una denúncia de corrupció feta des d'un determinat diari acaba en mans deFiscal en Cap, recentment fotografiat panxa plena junt al director del mateix diari, i no en les deFiscal Anticorrupció, teòric destinatari si es tracta d'un cas de corrupció i no d'altra cosa.