nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín:

Maragallades (vertaderes)

L'enyorat Manuel Vázquez Montalbán recordava, en les seves memòries apòcrifes (però vertaderes) d'Un polaco en la corte del Rey Juan Carlos, aquella entrevista en la qual Manuel Campo Vidal plantejava a Jordi Pujol: «Bé, vostè cada cop té més poders» i Pujol responia: «No, en realitat el poder a Espanya el tenen unes nou o deu persones». Eren els anys del desembarcament -parlamentàriament i aritmèticament necessari, com ho havia estat en alguns moments de l'era González- dels convergents a Madrid, tan aplaudit que ningú no els havia començat a discutir allò de presentar-se com el grup, o la minoria, catalana. Minoria, sí, potser, però forjadora de majories, així que poca broma, amb els catalans, que per alguna estranya raó només tenen pes a Madrid quan serveixen per decantar la balança sorgida de les eleccions. Eren aquells els anys feliços de la construcció autonòmica com a mal menor entre la vigilància militar i els nacionalismes perifèrics, de la difícil transició del PSOE del jove González al PP del jove Aznar (González continua jove), tan sorprenents ambdós, però hom ja veia que les anàlisis més encertades, i sinceres, de la qüestió nacional no sortirien precisament de la capital de l'Estat.

La sinceritat de Pujol potser tenia un punt d'interès (sempre es va estimar més, a Madrid, influir que comandar, i per influir s'ha de deixar clar que tens clar qui té la paella pel mànec) i m'ha vingut al cap com a retruc d'aquestes sinceres declaracions de Pasqual Maragall, que ha confessat al diari italià Europa allò que tothom sabia i gairebé ningú no s'havia atrevit a expressar: la reforma de l'Estatut no ha valgut la pena (i si la reforma de l'Estatut català no ha estat ni cosmètica, ja podem imaginar perquè han servit les reformes dels altres estatuts), i la reforma necessària i efectiva, la veritable reforma, s'hauria hagut de fer en la Constitució, començant per l'article 2. Tot plegat -i aquest és el sentit profund, i políticament significatiu, de les declaracions, més enllà de l'aparent i acostumada maragallada- és una manera de dir que les autèntiques reformes, en el regne de l'Espanya autonòmica, són impossibles. No caldrà recordar, per confirmar-ho, la veritat també incontestable de Manuel Vázquez Montalbán -que a la seva manera també amollava maragallades-, que els millors, i suficients, garants de la unitat d'Espanya són els diaris estatals, la Guàrdia Civil, el PSOE, la lliga nacional de futbol «i per ventura els gaspatxo a l'estiu». Reformes? Sí, endavant, podríem canviar el gaspatxo, i els tricornis de la Guàrdia Civil, i res més. Aquestes són les darreres maragallades, innocents i sinceres com les preguntes infantils o els exabruptes dels despitats, com podria ser el cas. Les maragallades sempre inclouen un evident sentit evangèlic, una mena d'avís que ha arribat la bona nova, que no és gaire bona i que tothom, ho gairebé, ja la coneixia. I més enllà de la discussió sobre un o altre nacionalisme, hi ha en les declaracions de Maragall un element d'una innegable tradició, hispànica, o mediterrània, no sé com dir-ho, però en tot cas gens nòrdica i gens germànica: la confessió això que això que hem fet, aquesta feinada i aquest enrenou, no ha servit per gaire, vaja, que hem fet feina per no-res I això sense parlar de la intervenció del Tribunal Constitucional, que ja ens podem imaginar cap a on anirà en el seu paper d'àrbitre inercial perquè tot allò que està quiet continuï ben quiet.

La política és l'art de la frustració, sí, però repetir-ho a aquestes alçades, i amb aquesta cruesa, després de fer un cim que s'havia anunciat com una empresa hercúlia, sona encara molt més frustrant. Ara resulta que ni s'havia acabat amb la desconfiança del centre cap a les perifèries, ni viceversa, ni s'havia superat l'enfrontament entre la concepció unitària de l'estat i les aspiracions autonòmiques ni s'havia resolt el desequilibri territorial acumulat durant segles. O sigui, que som allà on érem, i per molts anys. Sí, ha dit Maragall, s'hauria d'haver modificat l'article 2 de la Constitució, per fer real el federalisme asimètric que és l'única possibilitat d'autèntica reforma en la distribució entre el poder central i els poders territorials (que també són, i volen ser, desiguals), però això és com dir que s'haurien de modificar les lleis de Kepler: una empresa impossible, l'èxit de la qual només podria coincidir amb la desintegració o l'acabament dels sistema solar.

Res. Tornem a Manuel Vázquez Montalbán, que ja ho va preveure tot, o només fins allà on volia. Alguna no la va encertar del tot, com aquella, de principis dels anys noranta, que explicava que «Gairebé ja ni es du ficar-se amb els catalans, amb els polacs. Fins això cansa». Però sí la continuació: «Estem instal·lats en el fatalisme. No es discuteix res, ni s'espera res de nou». En resum: més del mateix. Fins a la pròxima reforma, que serà l'autèntica, és clar.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.