Jardins de primavera (d'altri)

«Partiguera? Qui té partiguera? Deixa'l estar, no se'n anirà», em diu una amiga meva, «fixa't, he rebut un correu per si volem revisar -mitjançant el drama- l'empatia vers els altres: Teatre de l'oprimit». Me'l reenvia i hi afegeix: «Com va dir l'antic porter argentí del mallorqueta, ara cantant de rock: 'Acá sestá bárbaro!!!' No deu ser un intel·lectual aquest de la partiguera?» Me sembla que ell s'hi té per intel·lectual. «És tan estrany que els intel·lectuals vesteixin bé i que no facin mala olor» digué la marquesa d'Orleans després que li presentessin en G. Leibnitz. Els meus dubtes respecte dels intel·lectuals arriben fins al punt de no fer distingos entre els qui fan o no fan pudor. Els present dues cites per fer la prova de qui en fa més. La primera és de Salvador Pániker: «L'algoritme de Jacques Lacan -significant/significat- equival a una fissura que explica una pauta bastant universal: la gent quan parla, no sol saber el que diu.

Però parla perquè té necessitat de parlar. Tot símptoma pot ser considerat com el significant d'un significat ocult». Idò això. La segona és d'un dels meus filòsofs de capçalera, enMaikel «Figaseca» de Felanitx: «El querido no fa bufes quan va a pegar un polvo a ca sa querida. I a ca seva sí que en fa. M'entens el que vull dir?» Perfectament, li contest. La pudor ha passat del significant al significat. Parlant de filosofia de butxaca, la reflexió sobre el temps que féu el meu amic Carles, ara un poc malalt, és d'allò millor. Al piló que impedeix el pas als cotxes dels qui no són residents al nostre barri, s'hi atura en Toni, que ens enfloca: «Quins dos! Sou de lo més perillós que hi ha a Palma». Segons en Carles, en Toni és un bon al·lot; «Sa dona no m'agrada» li dic jo; «A ell tampoc», em replica, «però ell és molt llest; a Palma a tots els qui són llestos, primer els diuen maricons, i si això no els fa mal, llavors diuen que són fills naturals, ell diu que ho és, però fill natural de sa mare; ni tan sols el major especialista en fills naturals de Palma, en P. -que aquest si que ho és maricon-, saps qui és el seu company? En Joan, parent del vicari aquell que feia les classes amb la camisa blava falangista; un dia dins l'aula feia ballar un rellotge d'aquests de cadena, pim- pam, pim-pam... i me demana -allà al meu poble-, 'A ver: Qué es el Tiempo?' 'No lo sé ' -vaig contestar- 'pero esto del reloj es un tiempo muy malo de pasar'. I me va treure defora».

He acabat un article sobre els «booms turístics» i la pertinència acadèmica d'expressions com «Boom», Balearització o Picador: «mascle mallorquí que anava darrere les estrangeres amb la finalitat de colgar-se amb elles, i que disfrutava de contar les seves aventures amoroses en una taula de cafè amb l'ingredient de la imaginació per donar color -i a vegades inventar-se l'aventura». (Pont Ballester, G.- Sant Llorenç ahir). Així com els picadors cercaven contactes íntims, a EFE. Nuevas Fotos de la guerra, davall una imatge de falangistots braç en alt, llegesc el peu: «Se suprime el apretón de manos».

Devia ser per higiene? Per no tenir contacte? A més, braç en alt es ventila l'aixella i es pot saber on va el vent o d'on ve l'olor de les espècies d'Abissínia. En fi, entre alçar el braç o donar la mà, a aquells que l'estrenyen tant que fan mal, o a aquells que ni tan sols la remenen, val més aixecar un poc el cap, i dir: «Com anam?» I ja basta. Tot ve, l'anterior, a partir d'una reflexió sobre l'estugositat. Fa anys que en parlem, el meu amic Biel i un servidor, d'acabar e«Traité de l'Estugosité», que va engreixant. Vet ací una mostra; un conegut munta un restaurant amb un èxit enorme, sempre ple de gent, un amic nostre que es va barallar ja fa temps amb ell, sentencia la causa: «Saps què te dic, ca aquest és com una merda, d'aquestes plenes de mosques, com més n'hi ha, més n'hi van». Aquesta casta d'atracció de clients és, tal vegada, el descobriment d'una nova lògica pel capitalisme -la més ancestral la me va contar en Joan «Petrer» («Cada dia surt es sol / I qualque vespre sa lluna / Saps què vol un venedor / Treure es gènero tot d'una.»)-. D'això es tracta, de vendre, però adaptant-se i canviant constantment la tàctica. Mirin sinó: «De licàntrops a filàntrops», vol dir d'homes llops a repartir caritat. És un titular agafat de les planes d'economia, color salmó, d'un gran diari; un d'aquests enormes fons d'inversió de capital, decideix dedicar l'1% dels seus guanys a causes socials. De licàntrop a filàntrop és a tocar amb una de les meves dèries, el canvi de sentit però per un canvi de grafia -res de significant i significat-, per això, apunt del mateix diari altres titulars: «El talonari d'Aquil·les», també a les pàgines d'economia o «Un memento, por favor».

En aquesta via, no vaig exhaurir, ni molt manco, els canvis operats per Carles Soldevila al refranyer: «De mica en mica s'omple el PRYCA» o «Qui dieta passa, any empeny». Tenen gràcia i són eines diferents a les de la pàgina web de Pau Riba(«Ribaibal» o «Metralletres»). Tal vegada «Lletrarada», si escau? Ja se sap que quan els escriptors perden la discreció en l'ús de les metàfores o la prudència amb els adjectius, han de cercar recursos com aquests. De totes les maneres deia Joan Pla, «escriu els adjectius com un ase amolla pets», referint-se a Pío Baroja. Ningú no és perfecte, ja se sap.