La sorprenent inclusió de Maria de la Pau Janer a la llista del PP va ser un hàbil cop d'efecte de Jaume Matas que li serveix, a curt termini electoral, per intentar demostrar l'obertura del partit i la moderació. A més llarg termini, i tal com se comentava aquí dimecres, té tota la pinta de ser la primera passa d'una estratègia més profunda, si segueix governant: convertir el PP -com féu Gabriel Cañellas en el seu temps- més en un moviment polític i social que no estrictament un partit a l'ús, per així imantar gent que si bé està enfora de la ideologia conservadora acaba per col·laborar-hi.
El problema per a Matas és que la reacció en contra que ha sofert és superior a la que devia pensar el president que sorgiria. De tot diuen a Janer, manco guapa, i de rebot els esquitxos arriben a Matas: ja tothom diu conèixer gent del PP que se negarà a votar-lo a causa de l'afer. Però, en fi, amb aquestes coses mai no se sap i no convé passar l'arada davant del bou. Passi el que passi, del que no hi ha dubte és que Matas paga ara la demagògia que ha fet durant els últims anys, d'ençà que va ser ministre d'Aznar, i que ha propiciat que la ultradreta s'hagi consolidat com a grup de pressió important. I això ha estat gràcies a Matas, i a ningú més. No s'ha d'oblidar que la ultradreta mallorquina -l'episodi és mallorquí i no balear- sempre havia estat un corrent polític reduït a les catacumbes. Ni tan sols amb la bandera de l'anticatalanisme -que si bé és ver que sempre ha estat latent a la societat mallorquina i balear no passà a més- assolí mai una significació política mínima. Sempre va ser insignificant. Fins que Matas volgué experimentar a veure si en podria treure rèdits. Els sorprenents resultats de 2003 li degueren fer creure que sí. No se torbà a excitar aquest segment ideològic. Recordi's el seu discurs d'investidura, «sensació d'ofegament catalanista», o el que pronuncià en ocasió del Dia de la Constitució de desembre de 2003: «imperialisme català», «anchluss»... Més que les paraules -certament excessives i grolleres- el significatiu era que estava, conscientment, donant peixet a la ultradreta anticatalanista mallorquina perquè prengués consciència que tenia en ell un referent. En realitat, emperò, no pretenia més que prendre-li el pèl, creient que podria conhortar aquest sector per tenir-lo imantat i, alhora, amb la gestió guanyar-se d'altres sectors socials més de centre o, també, desideologitzats. Li anava de perles, per altra banda, l'estratègia de la crispació que el seu partit nacional exercitava des de la derrota inopinada de març de 2004. Fins que s'ha adonat que la combinació de la crispació general -que l'amenaça de fer-li perdre el favor dels votants de centre i/o desideologitzats- i les festejades amb la ultradreta local, envalentida i creient-se ara forta, que li comença a ser un maldecap seriós, podria resultar fatal per a les seves expectatives a les urnes.
Aleshores és quan intenta rectificar. Igual que fa, per cert, Mariano Rajoy, tal com demostrà al programa de TVE de dijous passat: centrat, tranquil, simpàtic, moderat... El que passa és que per a Rajoy la rectificació arriba tard i, a més, els Zaplana, Acebes, Aznar i companyia estan rabiosos amb el viratge i déu sap què passarà en el PP nacional després de la derrota del 27 de maig. I, pel que fa a Balears, Matas, que si una virtut política té és saber ensumar les potencials amenaces per posar-se a recer, ha començat a virar. Intentant demostrar una moderació, via fitxatge de Janer, que li aturi la potencial erosió tant del desastre que és el seu partit a tot Espanya com dels efectes nocius de la ultradreta local. El problema és que el monstre que ha creat no vol tornar a les catacumbes. Si segueix governant, li serà fàcil desfer-lo. Però si no governa, el PP quedarà abocat a la pitjor situació de la seva història.
Miquel Payeras, periodista
