nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín: 10°
16°

Racisme infantil

Na Farida és una nina mallorquina amb un nom no gaire habitual. De mirada malencònica i figura esprimatxada, no pot dissimular la trista realitat que pareix que li ha tocat en sort: sa mare no l'accepta i ella es veu obligada a estar a ca uns familiars, on viu també la seva cosina Soumia. No se sap ben bé el perquè del rebuig matern, però tot apunta a una fosca història familiar que na Farida, bé per timidesa bé perquè no s'expressa gaire bé en la nostra llengua, no acaba de precisar. A primer cop d'ull sembla una nina ben normal, una nina que passa desapercebuda i que va vestida com qualsevol de nosaltres, que riu quan ha de riure i es complau amb el somriure d'en Youssef, el seu cosinet d'un any. Na Farida, però, com en Hassan, en Mimoun o n'El Faidad, representa un altre col·lectiu d'infants profundament marcats pel seu destí: pell bruna, si bé possiblement no tant com la d'algun dels nostres fills, cabells morenos i figura magrosa i senzilla. Experimenta només de resquitllada la societat del benestar: desconeix, potser, els avantatges de tenir una habitació pròpia i equipada amb tota casta d'aparells, potser no gaudeix dels plaers de banyar-se a la piscina d'una casa de camp propietat de la família, potser no té ningú que l'acompanyi amb cotxe quan plou -i fins quan no plou. Amb tot, a na Farida la vida li somriu: sap que trobarà sempre un plat damunt la taula, que hi ha una teulada que l'aixopluga, qualcú que li fa cas i a qui ella correspon, i una escola que l'acull. També en un altre sentit na Farida és una nina com qualsevol altra: a trenc d'alba, per ventura sense que ningú la cridi, s'aixeca per agafar l'autobús escolar. A la parada, però, mentre mira de desempallegar-se de la son del dematí, passa de ser una privilegiada a ser una víctima de la nostra societat: els mateixos companys seus, productes sorgits del nostre benestar, fills de famílies que encara classifiquen les persones en virtut de la religió, la raça, el sexe o l'extracció social, la increpen, la insulten dient-li «'Quita, moro!», mentre l'empenyen vilment a baix de la vorera en nom de no se sap ben bé què, segurament la seva condició. (Nota: tots els noms que apareixen són ficticis, si bé la història és real, transcorreguda en un lloc el nom del qual no vull recordar.)

Joan Llull. Sant Llorenç.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.