algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín: 13°
13°

Beltran o la taumatúrgia d'abril

Plou amb la pertinàcia tòpica d'abril, llargament, sense fi. El cel roman gris fa molts dies. La llum, pobríssima, vessa a penes, és de plata vella trista. I la vida humana, al carrer, ha bonibé desaparegut. L'entorn urbà apareix desolat, sense ànimes que hi transitin. El fenomen, mutatis mutandis, és el mateix que succeeix en caure la tardor d'octubre. En realitat, hauríem d'admetre que l'abril és, fet i fet, una mena d'octubre situat a l'equidistància del trajecte solar en el curs de l'any. Hi ha poques diferències aparents entre la porta de la tardor i la porta de la primavera. Una estació i altra són, en essència, trànsits, una mena de crisi, i per tant, dominades per les inestabilitats i la mudança.

Determinades persones, però, poden màgicament endolcir-nos els sentiments de melangia que determinades circumstàncies climàtiques poden infiltrar en el nostre ànim. Vull dir que podem trobar-nos l'estímul d'algú enèrgic, positiu, que ens ajudi a creure que també un plujós abril pot semblar-nos un fantàstic juny assolellat, rialler, optimista. A mi m'ha passat aquesta setmana. Us parl, amb la sinceritat a flor de pell, del meu amic Bartomeu Beltran -el doctor i comunicador, per situar-vos-el ara amb una referència de pur currículum. Sent per ell franca admiració. Aquests dies ha visitat Menorca, i el sentiment se m'ha refermat. És una persona d'una riquesa interior remarcable, enrobustida per una gran gruixa d'erudició i de ciència. Sobretot, és per mi un aquilotat humanista, en el sentit que s'interessa per tot allò que dóna dimensió humana a la vida de les persones, individualment i socialment considerades. No li conec trets d'individualisme, de desinterès per l'obra humana, personal, col·lectiva o històrica del moment que li ha tocat de viure. És feliç quan, vitalment, combina una complexa trama de preocupacions alhora: la preocupació per la política, l'economia, per la salut psíquica o somàtica, per l'art o la literatura, pels projectes solidaris o pels reptes socials, de l'ordre que siguin. Bartomeu Beltran és enèrgic, és analista, amb una poderosa força per a la deducció i la interpretació. El diàleg sempre flueix en ell. Aborda la vida amb un entusiasme que s'empelta aviat a qui el rodeja. A més, és un febril amant de la cultura i la identitat històrica de Mallorca, la seva illa. Per açò mateix, cada dia és més i més balear. Hi ha una vibràtil tirada pel nacionalisme cultural, que s'afanya a no posar mai en pugna -ni en confrontació estèril- contra la cultura castellana.

Alguns li atribueixen la condició de «comunicador». Ho fan amb la rutina que a vegades s'utilitza per assenyalar que aquest o aquell és baixet o roig. Però resulta que passen per alt que, al darrera de les qualitats, cal congriar una genètica, sovint una genètica molt treballada, d'esforços titànics de superació i millora. És un comunicador, no per què sí, a la babalà, sinó perquè fa la ruta de la l'existència amb un equipatge brillant de coneixements, de ciència, d'estudi, d'observació. Ha arribat, professionalment, a posicions molt enlairades. El més significatiu és que ha estat al costat dels qui més saben en els camps que li agrada freqüentar. Com amant de l'art, és deixeble del gran expert de les nostres illes: el senyor Pere Serra. I com a home de la comunicació, presenta un seguit de fites plausibles, potser com cap balear podria brandar per a si. Ha estat home de confiança de Javier de Godó (con Martín Ferrand, 1989), Antonio Asensio (con Campo Vidal, 1991), Juan Villalonga (con J. J. Nieto i Buruaga, 1996) i, avui, José Manuel Lara Bosch (con Mauricio Carlotti, 2003). Està lligat, per tant, a grups mediàtics de memorable importància, com són: Serra, Prisa, Colpisa, Telefònica, Planeta i Antena 3. Però, clar, així que algú torna a ca seva carregat d'un bon feix de mèrits, la rebuda pot ser hostil. Enlloc de suscitar reconeixements, es desfermen els recels, les crítiques enverinades o el menyspreu de l'eguineu. A Beltran li ha passat. Li assenyalen inclinacions per un partit polític, i li ho esbomben per enterbolir el prestigi professional monumental. Pens, però, que confonen la fonda tirada que ell li dóna a la seva biografia, absolutament indemne de conjuntures i de batalles electorals. En tot cas, és cert que comparteix els eixos humans i personals d'un determinat líder balear. S'explica perquè tots dos són éssers fets a si mateixos, sense privilegis de família, que s'han hagut d'obrir camí fora de l'arxipèlag, però en bé del qual, tanmateix, ho sacrifiquen tot. Vull dir que són individus taumatúrgics que fan de les pluges d'abril -constants, tedioses, grises-, una expansió solar de juny -radiant, positiva, confortable, feliç.

Miquel Àngel Limón Pons, periodista

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.