Dijous passat el secretari general del PSOE, Francesc Antich, declarava que el seu partit no cediria sota cap circumstància la presidència de cap institució a UM. I que els vots socialistes a les institucions anirien a parar exclusivament als seus propis candidats a ocupar aquests càrrecs. Quan se presentà la candidata a Palma, Aina Calvo, tant ella com Antich asseguraren -a preguntes d'un periodista, no sortí d'ells- que no farien batle Miquel Nadal ni ningú que no fos Calvo. Més tard, quan se presentà la candidatura de Francina Armengol al Consell de Mallorca, ella insistí que se presenta per ser presidenta i que tampoc no cedirà el càrrec a cap altre partit. I, per suposat, a ningú no se li ocorr pensar que, si hi ha possibilitats de pactes, el PSOE pugui votar a la presidència del Govern ningú que no sigui un o una dels seus. Així per tant les declaracions d'Antich de dijous no és que fossin res massa de nou. Tanmateix sí que tengueren una voluntat de nova aparença: per primer cop el líder socialista se referí a les tres presidències institucionals com un sol paquet. Sense deixar escletxes a alterar la voluntat dels ciutadans en el Consell a través de pactes que, si bé són del tot reglamentaris, no deixen de ser en la seva conseqüència de representació popular un absolut frau: perquè perverteixen l'essència de l'acord polític de resultes del qual assumeix la presidència la força més petita; això no existeix enlloc del món democràtic. La contundència socialista al respecte és la novetat del discurs socialista que pareix a punt d'endurir-se en aquest últim tram de la recta final cap a les urnes. I potser no serà, la de dijous, el darrer dels pronunciament vehements del PSOE al respecte.
És curiós que una declaració de tanta profunditat política hagi passat sense massa pena ni glòria. La raó per ventura cal cercar-la amb la manca de credibilitat que té el discurs del PSOE en general i les opinions d'Antich en particular sobre la qüestió. En efecte, un partit i un líder que han consentit a regalar la presidència del Consell Mallorca a canvi de cadires en les dues úniques ocasions que ha pogut fer-ho, doncs és lògic que ningú no se l'acabi de creure. És més raonable pensar que no hi ha dos sense tres i que si per tercera vegada la cadira se posa a tir, tornarà a fer el mateix. Igual que el Bloc, perquè durant el quadrienni de la costant humiliació de l'esquerra davant de Munar, un dels abanderats del menjar morena era Eberhard Grosske. Sempre que se li demanava com era possible que el seu partit (EU-Verds) s'humiliàs així -i, en concret, quan Antich i Munar pactaren en secret la no reforma de les DOT, setembre de 2001- contestava que «perquè UM pot pactar amb el PP», cosa que conduïa a la deducció inexorable que més val cadira sota cul a qualsevol preu que risc de perdre-la encara que sigui amb dignitat. El mateix podríem dir del PSM, que havent estat reiteradament humiliat -com el maig de 1996, quan foren expulsats els seus membres del Consell per Munar, per mor de la cremadora de residus i creadora de pessetes, ara euros, i tornaren amb la cua entre les cames demanant perdó- sempre tengueren gruixades paraules i ni un sol acte de contestació. A pesar de tots els antecedents, tant el Bloc com el PSOE ara són més creïbles. Perquè són els quadres dirigents i la seva base social els que no volen ni sentir a parlar d'un tercer pacte de la humiliació. Però els falta encara més contundència per obtenir credibilitat popular. En el fons el votant d'esquerres sap que no pot confiar en UM i que només el Bloc i, sobretot, el PSOE són els qui li han de donar garanties. No ja per guanyar unes eleccions que saben molt complicades sinó, molt més, per intentar delimitar el màxim possible UM, que ha estat, és i -si no ho eviten ara- pot continuar essent la raó fonamental perquè l'esquerra no tengui mai esperança de govern per si sola. Per això per ventura encara hi haurà més pronunciaments sobre el particular.
