Els nacionalismes de l'Est

Aquesta setmana he estat a Brussel·les, coincidint amb el cinquantè aniversari del Tractat de Roma. Allà els comissaris, eurodiputats i alts funcionaris volen transmetre un suposat optimisme que jo, sincerament, no he vist per enlloc. La Unió viu una conjuntura d'incertesa. La incorporació dels països de l'Est no és que sigui traumàtica, és que frega a vegades el surrealisme. Sobretot els polonesos, que exigeixen que Europa assumeixi «les seves arrels cristianes» mentre al seu país es volen posar, en la pràctica, a encalçar homosexuals. L'Est, que en tot el seu conjunt tenia fa pocs anys el mateix PIB que Holanda, reclama doblers i ajudes. Però els seus dirigents no ho interpreten com a suports per posar-se al nivell dels estats occidentals, sinó com a indemnització «per haver patit el domini soviètic». Fins i tot no els agrada la paraula Comunitat, perquè els sona a comunisme. Tampoc no volen que es controli com es gasten els euros. S'emparen en la seva «sobirania» i «independència nacional» i diuen que massa temps «ja hem patit Moscou perquè ara ens facin el mateix des de l'altre costat». Com és de suposar, la corrupció en aquelles contrades és enorme. Però ja estan admesos dins la Unió. Txecs, polonesos, eslovacs, hongaresos... són un altre món. Retardaran el procés unionista durant molt de temps. I per colofó es troba el plat fort, indigerible: Turquia. El règim d'Ankara vol de totes totes que la Unió mostri la seva sensibilitat envers principis de l'Islam. No li diuen que no, però la realitat és que aquell règim és dubtosament democràtic, per no dir una dictadura encoberta. En privat se'ls hi té una porada.