Miquel Payeras

Els Progressistes en Bloc

Miquel Payeras14/03/07 0:00

PPer a les eleccions generals de 2004 el PSM, EU, Verds i ERC formaren la coalició preelectoral anomenada Progressistes. Varen obtenir 40.179 vots a Balears i 33.250 a Mallorca. Si se comparava amb els resultats que aconseguiren els mateixos partits el 2000, que s'hi presentaren per separat, no era per tirar coets: sumaren 50.187 vots. Tot i amb això era una bona situació de sortida per a les eleccions autonòmiques de 2007. Quedava molt de temps per arreglar algunes disfuncions que Progressistes havia palesat i per, en fi, convèncer les respectives bases que només junts hi havia camí per endavant. Perquè per separat l'únic que se podia esperar era el no-res per a tots, per a uns ja el 2007 i per altres el 2011 però el destí era inexorable si no s'ajuntaven. L'anàlisi responia a una mera valoració dels resultats electorals minvats per a cada una de les formacions. De tal forma que la conclusió era òbvia, per a qualsevol que no se deixàs enterbolir pels excessos ideològics: anant per separat, dues (EU i Verds) de les quatre formacions arribaven a la fi de la seva condició de partits amb representació, una (PSM) entrava en capella a l'espera del seu esvaïment probable el 2011, després de patir el 2007 una minva d'almanco un escó més, i la darrera (ERC) podria tenir la certesa que mai no arribaria ser res per si sola a Balears. Era una conclusió basada en l'evidència del declivi autoctonista. En un context social marcat pel creixement de la població i del cens, les opcions nacionalistes, autoctonistes i pancatalanistes estaven condemnades a fer esforços en progressió geomètrica per obtenir rèdits aritmèticament decreixents. Junts, podrien sobreviure. Per separat, no. Va ser EU qui ho va saber veure, fins i tot abans de les eleccions generals. Allà pel darrer trimestre de 2003 llançà la idea de la creació d'un refugi comú per als partits d'esquerra a banda del PSOE. La creació de Progressistes va fer pensar que la resta hi estava d'acord. I el resultat donava garanties sòlides que en efecte a les eleccions autonòmiques de 2007 podrien tenir prou vots com per mantenir serioses probabilitats de defensar els cinc escons que per separats havien obtingut PSM i EU-Verds a Mallorca el 2003.

Tanmateix, el relatiu èxit de Progressistes se convertí en una embogida carrera cap al suïcidi general. No cal recordar tots els episodis ocorreguts. Només basta comparar com era la situació de cada partit el 2004 i és ara. Aleshores únicament Els Verds estaven dividits en dues parts. Ara la situació és molt més dolenta, per a tots. Els mateixos ecologistes han sofert noves crisis fins al punt que s'està especulant, cada cop amb més força, amb una possible llista electoral verda alternativa a la oficialitat adherida a EU. Aquest últim partit sofreix una minva sorda de quadres representatius que toquen a la porta del PSOE amb insistència. El PSM s'ha escindit en dues meitats, o gairebé, enmig d'una terrible lluita, trufada de rancúnies personals, que fa molt difícil, per no dir impossible, que el Bloc rebi una mínima part dels sufragis representatius dels quals se n'han sortit, del partit. I ERC decidí la passada tardor, en una proporció de 8 a 2, erigir-se en referent exclusiu del nacionalisme progressista a Mallorca, inicià a partir d'aquell moment una ofensiva duríssima contra el Bloc, i impulsà, juntament amb Entesa (els ex del PSM), l'erosió constant del seu objectiu a través d'allò del tercer espai, exclusivament nacionalista; i amb clara coherència ara és a punt -si l'assemblea no ho rectifica- de fer part del Bloc.

Tres anys per desfer el màxim possible allò que ja estava fet. Si en lloc de tan intensa feina per tornar on estaven fa tres anys, però molt pitjor, el PSM, EU, Verds i ERC haguessin fet feina conjunta d'ençà el 2004, pot ser aquella llavor dels 32.250 vots a Mallorca podria haver germinat en quelcom que tengués probabilitat reals de mantenir ara els cinc escons (de PSM i EU-Verds de 2003) o, en el seu defecte, de guardar-ne quatre, amb la qual cosa la majoria absoluta del PP seria impossible. Tanmateix, la intensa demostració d'alçada política de tots (excepte EU, que sempre ho ha tengut clar, el que calia fer) els situen ara en un òptim de 3 escons, i sempre amb el dubte angoixós de si no hauran tengut un gran èxit durant aquests anys i els resultats encara seran inferiors, havent perdut el temps... i la llavor.