Apologia de la pau

No fa gaire, contra allò que semblava que havia de ser el model democràtic al qual aspiràvem, hem vist com eren acusats d'apologia al terrorisme els pocs que s'atrevien a manifestar simpaties per la causa independentista. Fins i tot s'ha instal·lat en la societat una certa associació perversa que impedeix, de fet, la mobilització de tots aquells que sortirien al carrer per fer sentir el seu descontent amb el feixisme econòmic i mental. Potser, fins i tot, aquest ja és un dels resultats de la democràcia restringida que aspira a oferir ordre social a canvi de cessió de llibertats. Ha arribat el moment, tanmateix, que hauríem de dir basta davant l'obligació moral i cívica d'haver d'estar constantment fent declaracions de principis i sentir-nos obligats a manifestar el nostre rebuig a alguna cosa. No oblidem, tanmateix, que d'allò que ens envolta en forma de poder o de model de comportament, se'n salvaria ben poca cosa, en cas d'haver de fer declaracions de principis més o menys teòrics. Mentrestant, silenci, perquè es pretén viure en pau, i la majoria vol que el deixin en pau, sense drets ni obligacions socials, aïllats i encastellats en espais que s'estan convertint de fet i simbòlicament en icones antisocials. La pau tampoc no té res a veure amb les commemoracions dels anys quaranta victoriosos, ni amb els 25 ni els 40 «años de paz», que proclamaven els vencedors. Una pau fonamentada en la injustícia i en la força d'uns contra els altres, sustentada en una derrota humiliant, allò que fa és alimentar i congriar a mig termini l'esclat d'un nou conflicte, renovat i regenerat. La pau és precisament allò que la majoria pensa que desitja i molts pocs sabem expressar amb gestos i actituds. Si els partits polítics són la boca d'aquests sentiments, hauríem de dir que aquesta boca no expressa allò que per principis la majoria desitja. Si aquesta boca de lloro només actua com afecte provocat per la causa de les víctimes encara té menys credibilitat, perquè l'experiència ha demostrat que el sentit de la justícia i de la pau d'aquells que se senten amb les ferides sagnants, per tant víctimes, generalment té fugues i desperfectes provocats per alteracions. Aquests éssers copejats i accidentats mereixen respecte, bondat i solidaritat, però no tenen dret a marcar la ruta de la pau i del futur. Les cares enfurides i els eslògans venjatius apunten en direcció contrària d'on es troba la pau.