El 1956, semblava que l'Imperi Soviètic deixava enrera el seu passat estalinista i adquiria un caràcter més humà i dialogant. L'home fort de l'URSS, Nikita Khruitxov parlava de coexistència pacífica i, el maig del 1955, acceptava retirar les seves tropes d'Àustria, conjuntament amb les dels països occidentals. Encara més, el febrer del 1956, davant els 1.436 delegats del XX Congrés del Partit Comunista de la Unió Soviètica i els representants de 55 partits comunistes d'arreu del món, pronuncià el seu famós discurs condemnant l'estalinisme. El nou líder soviètic afirmava que el comunisme es podia imposar a la resta del món per mitjans pacífics i que l'URSS havia de tornar a esser un estat de dret.
Aquest «informe secret», aviat es va difondre per Europa Oriental i provocà la desestabilització dels règims fins aleshores ortodoxament estalinistes. A Polònia, el juny del 1956, esclatà a Poznan una gran vaga en demanda de millores salarials, de llibertat religiosa i de la retirada de les tropes soviètiques. La repressió provocà 54 morts i centenars de ferits. Moscou va fer que ocupàs el poder Wladyslaw Gomulka, antic secretari general del partit comunista que havia estat purgat el 1949.
Els esdeveniments de Polònia varen mobilitzar el poble hongarès contra el seu règim comunista. L'octubre del 1956, una manifestació de suport als polonesos es convertí en una revolta quan la policia política disparà contra la multitud. L'Exèrcit, en lloc d'esclafar els rebels, es posà a distribuir armes entre la població. Els principals símbols del predomini soviètic foren atacats i els retrats de Stalin varen esser víctimes de les flames.
Aleshores, el Kremlin, per salvar la situació, va fer que fos nomenat president d'Hongria Imre Nagy, un comunista moderat que ja havia ocupat el poder el 1953-55. Ben aviat, aquest vell comunista es va veure superat per la dinàmica d'un aixecament popular nacionalista i anticomunista. Una vaga general s'estengué per tot el país. L'historiador francès François Fetjö l'ha definit com la «primera revolució antitotalitària». Nagy, el 30 d'octubre, constituí un gabinet de concentració nacional amb la participació de tan sols quatre ministres comunistes. Els presos polítics varen esser alliberats, reaparegueren els vells partits polítics i es crearen periòdics i ràdios lliures. Des d'Occident, Ràdio Europa Lliure encoratjava els hongaresos i prometia un ajut occidental, que mai no arribaria.
Paral·lelament, i des del primer dia, els soviètics varen concentrar tropes i aviat varen recuperar el control de quasi tota Hongria. El 4 de novembre, Moscou i els seus aliats atacaren Budapest. La resposta de Nagy fou ferma: «Les tropes soviètiques ataquen la capital amb la intenció d'enderrocar la democràcia hongaresa. Les nostres tropes combaten. El govern és en el seu lloc». La lluita fou ferotge, amb 2.000 morts i 13.000 ferits del costat hongarès, però després de 48 hores la revolta democràtica de Budapest era esclafada.
La repressió soviètica fou implacable. Hi va haver 16.000 deportacions al gulag i 300 condemnats a mort. Uns 160.000 hongaresos aconseguiren passar a l'Oest. El president Imre Nagy fou penjat i enterrat en una fossa comuna.
Els Estats Units no es mogueren. Tota la retòrica anticomunista i totes les promeses de suport es convertiren en fum davant la possibilitat real d'un conflicte a gran escala. Els límits del viratge khruitxevià també restaren evidents. La tragèdia de Budapest va fer que nombrosos intel·lectuals se n'adonassin finalment del caràcter totalitari de l'URSS. Fins al 1989, la memòria d'Imre Nagy no fou rehabilitada però, avui, una estàtua seva s'erigeix just davant el Parlament hongarès.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.