El menys possible

La sortida del senyor Muñoz de l'Ajuntament de Palma em causà contradicció. Contradicció, perquè crec que un càrrec es deu a qui el vota molt més que a l'aparell del partit que el col·loca. No ho dic jo, ho diu la teoria jurídica que, arran de la figura del trànsfuga, sempre ha determinat que l'escó és personal (i més que ho hauria de ser). Quan qualque càrrec dimiteix, hi ha una part d'abandonament que es pot interpretar com a fugida, com a negativa a complir el pacte signat amb la ciutadania, i un pacte és un pacte. Però les persones tenen altres components que no són en el mercat de la política, parts del seu ser i del seu estar que no es deuen al compromís, entès aquest sense límits. Per això, pel que suposava d'abandonament, no m'agradà la decisió del polític, però em vaig fixar en la de la persona. Una persona té dret a abandonar qualsevol cosa que li sembli feixuga, ja contradigui els seus principis, no s'adigui amb l'estat d'ànim, la senti negativa per a ell... o, simplement, l'hagi cansat. Hi ha pocs compromisos eterns, el món fa moltes voltes i la vida és massa curta per aferrar-se, fort i no et moguis, al que en altre temps abraçàrem de gust. L'exercici de la política no ho és tot, ni pot ser-ho tot per a una persona que es vulgui completa i complexa. Pot ser una etapa, una fase, una part o un ofici en la vida de qualcú, no la vida en si mateixa. Així que vaig escoltar les paraules del dimitit i vaig llegir amb atenció el seu blog fins a sentir-me còmplice imaginari d'aquest bot personal, l'aterratge del qual encara és una incògnita.