Qui ens roba vint-i-sis mesos més?

No arriba a les soles de les sabates de Guantànamo, però ja li val. Això és inhumà. Tornar a escriure de la suposada reforma de l'Estatut és una tortura. I no parlem d'haver-ho de llegir, que et situa en l'àmbit d'empara de, si no d'Amnistia Internaciona, almanco de la Protectora d'Animals i Plantes (que entre noltros hi ha de tot). No hi ha cos que suporti tanta vacuïtat, tan anar i venir de la mentida a la mitja veritat, de l'envit afaro, de l'amenaça a la submissió, de Madrid a Palma, tot passant per Barcelona... Avorreix, farta, satura, embafa, entristeix, oia, cansa, encabrona, sadolla i anorrea la intel·ligència. Els innocents pensàvem que amb l'Estatut de Catalunya ja ho havíem vist tot; que la classe anomenada política, amb la complicitat dels palmeros de segons quins mitjans de propaganda, ja no podia oferir-nos pitjor lliçó de joc brut i de manca absoluta de visió de país, noció d'Estat i sentiment de deure públic. Idò, sí. Ja ho veis. Cada dia ens berenam un altre esglaó d'aquest infinit encadenat de desmesures. Avui teniu com a novetat l'entrada en el terreny de joc dels oriundos Acebes i Blanco (l'ordre és alfabètic) i deneutra Forcades. Tenen en comú dues coses: que han perdut una bona oportunitat de callar i que diuen el contrari del què deien -o callaven mentre ho deien els del seu costat- fa uns anys. Tot s'ha reduït a un joc de conveniències on les nostres, les dels balears, són les úniques que no apareixen sobre el taulell. Basta, per favor. Parlin deMundial de Futbo o d'en Rafel Nada que, tot i entabanar-nos, tenen data de caducitat.