algo de nubes
  • Màx: 29°
  • Mín: 21°
28°

Qui ens roba vint-i-sis mesos més?

No arriba a les soles de les sabates de Guantànamo, però ja li val. Això és inhumà. Tornar a escriure de la suposada reforma de l'Estatut és una tortura. I no parlem d'haver-ho de llegir, que et situa en l'àmbit d'empara de, si no d'Amnistia Internaciona, almanco de la Protectora d'Animals i Plantes (que entre noltros hi ha de tot). No hi ha cos que suporti tanta vacuïtat, tan anar i venir de la mentida a la mitja veritat, de l'envit afaro, de l'amenaça a la submissió, de Madrid a Palma, tot passant per Barcelona... Avorreix, farta, satura, embafa, entristeix, oia, cansa, encabrona, sadolla i anorrea la intel·ligència. Els innocents pensàvem que amb l'Estatut de Catalunya ja ho havíem vist tot; que la classe anomenada política, amb la complicitat dels palmeros de segons quins mitjans de propaganda, ja no podia oferir-nos pitjor lliçó de joc brut i de manca absoluta de visió de país, noció d'Estat i sentiment de deure públic. Idò, sí. Ja ho veis. Cada dia ens berenam un altre esglaó d'aquest infinit encadenat de desmesures. Avui teniu com a novetat l'entrada en el terreny de joc dels oriundos Acebes i Blanco (l'ordre és alfabètic) i deneutra Forcades. Tenen en comú dues coses: que han perdut una bona oportunitat de callar i que diuen el contrari del què deien -o callaven mentre ho deien els del seu costat- fa uns anys. Tot s'ha reduït a un joc de conveniències on les nostres, les dels balears, són les úniques que no apareixen sobre el taulell. Basta, per favor. Parlin deMundial de Futbo o d'en Rafel Nada que, tot i entabanar-nos, tenen data de caducitat.

Perquè tot té un límit i la nostra paciència és finita. Però això no és el pitjor, perquè la paciència, per a sobreviure, l'hem de recarregar sovint endollant-la al connector de la convenient amnèsia o al generador de cares de boiano resignat. El pitjor és que el pestilent xerigot d'aquesta mal fermentada formatjada ens ha amarat tots els porus i ja no n'absorbim més. Noltros n'estam xops, farts i sadolls i necessitaríem les capacitats d'un musclo per poder filtrar tanta merda, i més ens en donen. Ni el més resistent dels musclos en sortiria indemne de tanta brutícia. Amarats i contaminats, ja només ens queda exigir, amb respecte però, també, amb rotunditat, que aturin, si més no, un moment i tenguin la vergonya d'explicar-nos qui ens roba vint-i-sis mesos més de la nostra vida, la de cada un dels condemnats a comprar una casa amb l'esforç del nostre sou i no amb el producte de les requalificacions especulatives. La d'aquells que fa sis anys necessitàvem 5,9 anys de feina per pagar un pis mitjà de 100 metres quadrats i avui aquest esforç ja no basta i, per obra de l'enriquiment d'uns pocs, s'han convertit en 8,1. Diu el proverbi suposadament xinès que quan el savi assenyala la lluna l'imbècil mira el dit. El problema és que són més vius que savis i ens assenyalen diversos estatuts a la vegada. Així, no és que mirem el seu dit, és que si giram el cap a la hipoteca el topam dins l'ull, ungla inclosa.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.