Hi ha errors que mereixen la condescendència de ser anomenats lapsus i n'hi ha d'altres que són, directament, cagades. Ahir en vaig fer una d'aquestes quan vaig anomenar senyor Ramis el regidor nacionalista murer, senyor Quetgles. Qualsevol cosa que hi afegeixi només farà més gran la vergonya i ni les presses ni el palpat subconscient no tenen culpa de la meva acció. Seria fàcil fer acte de constricció i esperar veredicte de penitència. Però fa temps que em vaig responsabilitzar de les meves cagades i no esper allò que no crec. Això sí: vos deman disculpes si voleu concedir-les. Si no, tal dia farà un any i aquí em trobareu fins que s'esgoti la paciència dels que m'ho editen o la meva.

Però si la meva confusió mental és greu, la que duen els cappares dePP és monumental. Vaig escriure que han encomanat el seu futur al «Miracle 9 mil·límetres parabellum» i l'actualitat em confirma que faig curt, com sempre. Cada bramulada, cada coça a la raó, confirmen que l'únic interès és recuperar el poder que consideren seu per gràcia de no sé quins déus. Aconseguir el poder era l'objectiu primer i legítim de tota formació política, però no l'únic. Tenen prou informació i analistes per a saber del cert que la seva actitud produeix feblesa al govern, a la vegada que fa més forts els terroristes. El govern Zapatero, sense el suport del principal partit de l'oposició, ha d'aconseguir la pau a un preu superior al que hauria de pagar si a l'altra banda de la taula sabessin que el temps d'espera és infinit per a un Estat de Dret fort. Debilitat per la ignomínia d'una oposició deslleial, el govern té el rellotge en contra i necessita resultats a curt termini. Però tant se'n foten, els que s'omplen la boca d'Espanya talment els maltractadors que diuen que estimen tant les seves víctimes que no poden veure-les en mans d'altri. Mala sort, la d'aquest país condemnat a no tenir més dreta pública que l'equiparable a la ultradreta d'altres bandes.

Vos imaginau el govern d'un dels nostres veïns acusat, per qui té vocació d'alternança, de compartir projecte amb un grup terrorista? Ho podríeu creure? No és fàcil. I més si tenim els antecedents de membres d'un govern asseguts a taula amb terroristes convictes i confessos, tal com vérem a la Gran Bretanya amb la ministra Mowlan parlant amb dirigents engarjolats de l'IRA. Teniu prou inventiva per imaginar els conservadors bramulant d'un gest previ i imprescindible per a qualsevol negociació? És clar que la seva dreta s'empegueeix i renega públicament de les crueltats que un temps pogueren fer els seus. Perquè tothom té una història fosca en el pedigrí. Però ja no és normal tenir una dreta que encara no ha qualificat d'assassins els assassins franquistes. Només qui pot restar mut davant l'intent franquista d'eliminar físicament i moralment els perdedors pot creure's la pretensió d'acabar amb el terrorisme pels mateixos i únics mètodes. Tot plegat, passat i present, fa por.