És molt dur quedar-se sense discurs. I això és el que li passa a Rajoy. Malament va la dreta espanyola quan el seu màxim líder acusa el president del Govern de ser un nostàlgic de la Segona República. Aquesta acusació, a part de ridícula, ja que en els anys trenta l'Estat espanyol va tenir el règim més progressista de la seva història (que va ser avortat per un cop d'Estat quan a Alemanya governava Hitler i a Itàlia Mussolini) també demostra una alarmant manca de visió de futur. Sense voler, Rajoy està regalant a Zapatero la condició de legítim hereu de Manuel Azaña i Julián Besteiro. Amb la seva absurda ceguesa, està aixecant un mite. En política la grandesa dels líders no la fa només l'obra que realitzen, la determina sobretot la poca traça dels adversaris.
A Lincoln el feren incommensurable un bon grapat de curts que en ple segle XIX es proclamaven esclavistes. A Churchill, un esbart de britànics beneits que es pensaven que Hitler no els atacaria mai. A Azaña, un grup de militars feixistes que s'aixecaren en armes contra l'ordre constitucional. I a Zapatero li està escolpint el pedestal de la immortalitat un Rajoy que encara no ha entès que per arribar al Govern s'ha d'avançar al que té el poder creant il·lusió i no fent demagògia, perquè aleshores es desbarra i es corre el risc de convertir-se en el bufó nacional.
Ja li ho digué dimarts Zapatero a Rajoy: «Vostè no té ni idea del que és Espanya». Tenia raó. Perquè si Rajoy entengués una miqueta el nostre passat mai no compararia Zapatero amb la Segona República, destruïda amb ira i odi per les camises negres italianes, la Legió Còndor alemanya i el cos d'exèrcit marroquí reclutat per Franco al nord d'Àfrica. Don Mariano ha d'entendre que no hi ha res més suïcida que provocar mal de ventre des d'una tribuna.
