D'aquí a un any sabrem si les propostes del president Zapatero són l'única novetat d'aquest feixuc debat o ni això. Tot ha estat previsible fins a l'avorriment, incloses les diversions dels populars des de la bancada. La nostra és la societat de l'espectacle i aquest ha de ser fresc cada dia perquè la millor democràcia que ens queda -el comandament a distància del televisor- no arrossegui a l'oblit tot allò que un dia va ser excitant novetat. Ho vaig veure el matí en el nostre Parlament, on el joc de pressió que fa el grup popular contra el diputat socialista Bonet s'ha convertit en una caricatura del parlamentarisme. I ho vaig veure l'horabaixa en eCongrés on, per aconseguir ser portada de l'endemà, els conservadors haurien de despistar amb un inusitat silenci sepulcra. Si no ens lleva la bocinada de la boca veure la misèria del Tercer Món mentre menjam confortablement asseguts davant el televisor, tampoc ja no ens impressiona gaire veure en la santa seu del parlamentarisme com els pares de la pàtria es comporten talment brètols en un camp de futbol. Si fos el seu assessor d'imatge els recomanaria sorprendre l'espectador amb noves iniciatives, que amb aquestes van camí de compartir l'índex d'audiència amb IB3. Res; que els discursos, orals i gestuals, no canvien i cadascú s'adreça al seu públic amb el convenciment que no l'abandonarà perquè és «de la família». Anam camí d'una crispació on sigui considerada alta traïdoria trobar una espurna de sensatesa en el discurs de l'adversari. Ningú no parla per convèncer, per veure de rapinyar dubtes en els altres, només arenga la seva tropa per tal de crear la catarsi col·lectiva pròpia dels guerrers, dels que ja no dubten i, si s'escau, van cantant de front a les bales.
l l l
No voldria deixar en l'oblit una queixa que vaig sentir ahir en el Parlament: si les ponències perden el seu sentit -i el perden perquè el debat s'ha substituït per l'estratègia i per les ordres de dalt-, eparlamentarisme s'acaba. El poder legislatiu s'ha rendit a l'executiu i el que encara és pitjor: l'executiu de províncies, com el nostre, s'ha entregat als interessos estatals del partit en el govern. Comença a fer llàstima el paper dels membres del PP en les ponències importants. La de la reforma de l'Estatut ho és i tota la feina que preparen els diputats, el debat i la negociació per arribar al consens -això que era l'ànima vertebradora de la política parlamentària- se'n va a fer la mar segons bufin els interessos del president Matas i les ordres de l'etern candidat Rajoy. Pacten un tema i, en una bufada d'interès matista, tot se'n va en orris. És marca de la casa. El matisme és això: la finalitat justifica tots els mitjans. La lleialtat i la paraula donada tenen el mateix valor que la Targeta Verda, que segons la publicitat descompta més del que costa però ven menys del que val i ningú no se'n fia.
