En una d'aquestes cases de Son Espanyolet, que encara no s'han enderrocat en nom d'una hongkonesa densitat de població, hi ha un hermós nisprer farcit de tibants fruits, just al punt de menjar-se amb aquell delit que produeix la fruita de temporada. La imatge sorprèn, enmig d'aquesta ciutat garrepa d'arbres, però no és aquest el millor lloc per a la poesia ni la contemplació. Em paguen per punyir i, si s'escau i hi tenc encert, provocar un somriure. Per tant, res de floritures, que la primavera s'ha fet patrimoni dels grans magatzems i dels publicistes. No era ni la sorpresa de la imatge ni la seva bellesa el motiu d'aquestes línies, sinó l'estranyesa perquè l'arbre, carregat de fruits que inciten a la gola, era ran de l'acera, a l'abast de qualsevol entusiasmada mà. Però res. Els fruits maduren sense ensurts i el propietari els gaudirà com i quan vulgui, si és que vol. Fa uns mesos em passà el mateix en veure uns ametllons molsuts i tendres que s'oferien sense èxit als vianants d'aquesta ciutat desmemoriada. Per a justificar la virginitat de les branques, em vengué al cap que això de menjar ametllons era més propi d'aquells que no tenien l'asfalt com a únic terra, que difícilment pot agradar a qui no ha tengut la possibilitat de conèixer el seu gust, mig aquós mig aspre i tan allunyat del mercat de la fruita enllustrada i empaquetada. No hi he tornat a pensar fins a topar la realitat penjada d'aquelles branques vestides de fulles d'un verd fosc i amb uns fruits que mostraven la seva lluentor ataronjada sense témer bípedes rapinyaires.
No tenc prou elements per creure que aquella transgressió juvenil de furtar tot quan ens oferia la natura i ens cabés a la boca -cames em valguin davant l'enfurismat propietari- ens vacunà d'altres transgressions de més dubtosa legalitat. Ni crec que cap de noltros no tengués la més lleugera idea que edret a espigolar figura en el nostre ordenament jurídic. Com tampoc no em passa pel cap que els al·lots d'ara respectin la propietat perquè tenen més por del propietari de la que noltros teníem. Ni que la quantitat de productes fitosanitaris que se suposen depositats sobre la fruita allunyin la carnosa temptació. Tampoc no ho fèiem per fam i els d'ara s'ho estalvien per sadolls; que a Mallorca, superada la postguerra, potser és ara, desarrelats i ofegats de competitivitat, quan n'hi ha més que ho passen més magre. Què ens ha passat?
Mal de saber del cert. Però és segur que, si de l'arbre en penjassin liposaturats donuts o endolcits caramels d'impossibles colors, l'amo no els asseguraria sense, almanco, filferro i punxes. La fruita ja no fa part del catàleg de llepolies, talment ho feia en el nostre, ple de nesples, xufles, gínjols, atzeroles, cacauets, tramussos... En pla vell rondinaire, em queixaria que el jovent només vol allò que du la marca com a valor afegit. No n'estic segur perquè crec que els hàbits, fins i tot de «robar» ametllons, es transmeten.
