És possible?

Arran del més que possible suïcidi assistit d'un pentaplègic a Valladolid, les persones autodefinides d'ordre han posat el crit en el cel i tornen a repetir la frase mantra: la vida és un bé diví i ningú no pot decidir la seva durada. Que els déus m'alliberin de qüestionar la validesa d'aquesta rotunditat còsmica, que el meu conradís és més proper. No pens fer apologia del dret a una mort digna perquè, com totes les dignitats, és relatiu i depèn, bàsicament, de què entengui cadascú per vida i si aquesta es defineix per simple contradicció a la mort. Jo no ho crec, però estic disposat a defensar que tothom pugui fer el que vulgui amb la seva vida i a reivindicar els mitjans públics per a fer-ho possible. Però, avui no volia entrar en els matisos del dret ni de la vida ni de la dignitat, només defensar la llibertat individual i, sobretot, denunciar la hipocresia. Perquè, si ningú no té dret a decidir sobre la vida, aquest ningú deu incloure a tothom i en tots els períodes de la història, almanco els més propers. I fins on jo record, els bisbes que ara s'escabellen i escampen la fal·làcia que el govern Zapatero prepara una llei sobre l'eutanàsia (dissortadament: no és vera), amb la finalitat de pressionar-lo perquè sigui generós amb els doblers de tots, encara no han demanat perdó pels bisbes i capellans que varen ser al costat del que donava etret de gràcia (o premien el gallet ells mateixos) en la repressió franquista. O això no era decidir sobre la vida? Encara no he llegit cap comunicat episcopal on es demani públic perdó o, almanco, s'asseguri que la vida d'un progressista pot tenir un valor menor...