Arran del més que possible suïcidi assistit d'un pentaplègic a Valladolid, les persones autodefinides d'ordre han posat el crit en el cel i tornen a repetir la frase mantra: la vida és un bé diví i ningú no pot decidir la seva durada. Que els déus m'alliberin de qüestionar la validesa d'aquesta rotunditat còsmica, que el meu conradís és més proper. No pens fer apologia del dret a una mort digna perquè, com totes les dignitats, és relatiu i depèn, bàsicament, de què entengui cadascú per vida i si aquesta es defineix per simple contradicció a la mort. Jo no ho crec, però estic disposat a defensar que tothom pugui fer el que vulgui amb la seva vida i a reivindicar els mitjans públics per a fer-ho possible. Però, avui no volia entrar en els matisos del dret ni de la vida ni de la dignitat, només defensar la llibertat individual i, sobretot, denunciar la hipocresia. Perquè, si ningú no té dret a decidir sobre la vida, aquest ningú deu incloure a tothom i en tots els períodes de la història, almanco els més propers. I fins on jo record, els bisbes que ara s'escabellen i escampen la fal·làcia que el govern Zapatero prepara una llei sobre l'eutanàsia (dissortadament: no és vera), amb la finalitat de pressionar-lo perquè sigui generós amb els doblers de tots, encara no han demanat perdó pels bisbes i capellans que varen ser al costat del que donava etret de gràcia (o premien el gallet ells mateixos) en la repressió franquista. O això no era decidir sobre la vida? Encara no he llegit cap comunicat episcopal on es demani públic perdó o, almanco, s'asseguri que la vida d'un progressista pot tenir un valor menor...
l l l
Qui sembla no estar disposat a demanar perdó és el senyor Manchado, cap de llista del PSOE a Calvià. Va ser el primer en escriure que eFiscal en Cap, el senyor Barceló, en els temps que es cuinava l'estratègia d'acabar amb la batlessa Nájera mitjançant un bombardeig de demandes judicials (s'estan descobrint insubstancials), compartia eguina passió amb els dos principals beneficiaris de la derrota socialista: l'actual batle Delgado i un representant del clan Nigorra. Ho escrigué basat en fiables testimonis orals i em costa que li hagués agradat tenir proves fotogràfiques per donar més força a la seva denúncia. No varen fer falta: el terratinent no s'amagà de declarar, en una entrevista de premsa, que feia molt temps que eren amics i colcaven plegats. Ara, el mateix regidor que s'atreví a denunciar «la coincidència», ens recorda que aquest triangle amistós és un rectangle amb un vèrtex no menys important: l'exministre Michavilla, amic dels beneficiats i responsable polític del nomenament del senyor Barceló. I jo afegiria: també és l'actual assessor jurídic de l'Ajuntament de Calvià. Sort que el senyor Manchado no solament no demana perdó sinó que continua demanant-se en públic el que molts feim en privat: és possible?
