Dubt que hi hagi un sector professional més bèstia i més caníbal que el del periodisme. Probablement és l'únic que expressa els seus odis més irracionals i insultants en públic, sense que cap deontologia no es commogui un mil·límetre, enmig de la més esfereïdora indiferència social. I no hi ha fa res que siguin sentiments bastards covats en causes falses, a vegades en mentides literals i espantoses, en productes neuronals esgarrats. A Mallorca, pel que fa a un cert grup de premsa, aquest fenomen de l'odi interprofessional, ha arribat a graus de deliri sinistre. En els darrers temps, les disputes entre mitjans sovintegen. Alguns no viuen ni descansen empaitant els rivals en el mercat. Són disputes, en tot cas, no pas instigades per l'agulló de la competència positiva, o estimulades per una idea perfeccionista de fer la crònica cada dia millor, o per fonamentar una opinió amb més gran saviesa, no. En realitat, són disputes unilaterals per ofendre, menystenir, insultar purament i simple. Són la gratuïtat monstruosa portada al paper premsa, que és el paper més bo d'emplenar de tinta bruta cada dia.

En concret, hi ha una ploma envellida -molt i molt vetusta, rovellada, malaltissa, un bon punt petulant i, per tant, monòtona- que demana, retratat amb molta patxoca i sense envermellir, que tanquin una determinada capçalera perquè ningú no la llegeix, llevat d'ell mateix, erigit en oracle embriac del periodisme ortodox. La dèria li ve del segle passat -o més enrere, potser. A compte d'aquesta escassa lectura, i suposant que és un fracàs empresarial, insisteix un dia sí i l'altre també a demanar que hom procedeixi a la clausura immediata de les seves pàgines. Hi ha que veure que n'és d'esbojarrada la curolla de la ploma vella -del segle passat, s'entén. No li importa el ridícul d'anar contra la columna vertebral -amb una evident fractura de cervicals- de la seva vella -vetusta, diria- doctrina de la llibertat de mercat. Cal que tothom respecti el joc del lliure mercat, excepte aquella empresa que a mi me molesta, pensa el cap preclar -el cap vetust- del periodisme balear. Oh, magnífica lliçó del que hi ha darrera del sublim cervell pensant de la llibertat, del soberg custodi de la llibertat individual!

No tenc notícies que mai no hagi succeït que en una consulta mèdica qualsevol, a la sala d'espera, el doctor hi exhibeixi un bon cartell que reclami açò, més o manco: «Que tanquin la consulta del col·lega del costat: no val res!» O encara açò: «El meu col·lega del pis de dalt és un fracassat, no té pacients, llevat de jo mateix: no hi aneu!». Tampoc no he vist res de semblant quan he hagut de visitar el bufet d'un advocat, el despatx d'un enginyer industrial, o he hagut d'entrar, modestament, en una botiga normal a comprar-me calcetins, calçotets o uns simples escuradents per al barram que constitueix el meu ordinari aparell mastegador. Mai la vida no m'havia posat encara en la xamba de trobar-me amb una extravagància excepcional -vull dir folla- com aquesta. «Per favor: que l'autoritat procedeixi, sense demores, a tancar -millor a segellar!- aquest o aquell servei de taxi perquè no té clients, llevat de jo mateix, que som un obsés de la locomoció pública. O que barrin aquest o aquell restaurant perquè hi fan uns menús que no m'agraden gens: cuinen amb un oli que no és pas el meu oli; i, pitjor, els cambrers s'hi expressen en una llengua que em resulta hòrrida a les meves fines orelles educades en una altra llengua universal de tota al vida, molt més culinària, infinitament més gastronòmica, feta exprés per als paladars d'una minúscula aristocràcia rural que s'afanya, fa segles, a superar la mala sort d'haver nascut en un obscura província insular, entossudida a mantenir viu un dialecte espanyol xampurrejat que mai no ens farà grans i lliures». Vet aquí una plausible teoria de modernitat ideològica i de neoliberalisme empresarial per anar tirant! El periodisme, al contrari del que cal creure atesa l'arrel de civilitat sobre la que descansa, és una de les professions més salvatges i antropòfagues que jo hagi vist en ma vida. Els periodistes estem perfectament inhabilitats per protegir valors socials com la convivència, l'honestedat pública, l'ètica, etcètera. Criticam les mil formes de la desviació social, del delicte, de la corrupció aliena, però no ens adonam que habitam una casa en ruïna moral, parasitària de l'enveja i la fellonia. Som un pedants grotescs, atacats per la ridícula falòrnia de creure'ns en possessió de la veritat. Distribuïm ara i adés benediccions i crítiques acerbes contra altri amb una irresponsabilitat que fa venir calfreds. I encara som tan obtusos, tan petulants i egotistes -i, per tant, tan incívics- que gosam de posar-nos en la solapa la insígnia de la màxima bestialitat delirant, sota la reclamació «que tanquin el diari veí, perquè no el llegeix ningú, llevat de jo».

Miquel Àngel Limón, periodista