Epragmatisme possibilista ens diu que, malgrat l'Estatut català passat per Don Limpio-ZP és a una distància ultrasònica del que demanaven els legítims representants de la ciutadania catalana, és un avenç, minso i esquifit, però avenç a la fi. Des d'aquesta posició de no molestar massa, d'anar de puntetes demanant perdó per pensar diferent, disposat a fer anques enrere si s'emprenyen, s'haurien d'imprimir les butlletes electorals amb un «amén» en lloc del «sí». Perquè aquest és el missatge: es faci la vostra voluntat, oh senyors de la meseta, que del contrari cauran sobre noltros les set plagues. Les que sempre han caigudes. Qualque cosa té Espanya que no aconsegueix desempallegar-se de problemes que altres indrets han resolt com a condició bàsica de la seva democràcia. En trenta anys hem passat de cridar Llibertat, amnistia i estatut d'autonomia a convocar un boicot al cava. Com em recordava el diputat Sampol'altre dia: hem vist com el mateix Raimon que era aplaudit pels madrilenys, que el consideraven dels seus, ara el xiulen i li dificulten cantar, fins i tot, en un concert homenatge a un assassinat per l'odi terrorista. Potser ens falta rompre qualque virgo perquè, amb aquesta castedat d'anar de la maneta i no tocar cuixa sense permís i benedicció de la permanent carrabina, no ens du més enllà d'una dolorosa engalavernada que acaba en impotent desencís final.

l l l
El mateix pragmatisme ens diu que la nacionalització dels recursos de Bolívia no està bé, que hi ha unes normes internacionals i que tothom les ha de respectar. I un be negre amb potes rosses. Cap dels grans les respecten i, per exemple, es passen el lliure comerç per l'entrecuix quan inflen de subvencions la seva agricultura. Sabem que cauran sobre el cap del president Morales totes les pressions, interiors i exteriors, imaginables. Que es promouran descontents i entrebancs a la iniciativa. Que entre els governants dels països rics -i les empreses que els mantenen en el poder- aconseguiran fer-lo fora i empobriran encara més els pobres del país més pobre de Sud-amèrica. Podria haver estat d'altra manera. Les riqueses naturals, gràcies a l'explotació avançada de les empreses estrangeres, haurien pogut servir per fer més culta i independent la ciutadania boliviana. Però no ha estat així. Mentre els accionistes celebraven amb tiberis luxosos cada nova troballa de gas, els nadius feien eboliquet i partien a convertir-se en mà d'obra barata en els països que ara s'enfaden per la malifeta depresident descorbatat. Per això costa tant ser pragmàtic, malgrat que ens estalviarà sacsejades a la borsa, a la dels catalans i a la del parquet. D'acord, serem raonables i no demanarem res més del que ens volen atorgar els que així ho decideixen. Facin negocis, defineixin com volem ser nació i el que vulguin, però amb una condició: que facin públiques les converses, perquè conversaven de coses que ens interessen. Les d'alts dirigents d'empreses amb corruptes governants, la d'hàbils negociadors de lleis amb resignats possibilistes, la de tots. Beeeeeee!