Ahir va ser el dia magne del Cercle Artístic de Ciutadella, si més no mirat des de l'angle de les efemèrides. Haver arribat als cent vint-i-cinc anys d'existència, complits amb vigoria i maduresa, permeten de presumir-ne i d'experimentar un orgull perfectament natural. Podríem dir, inspirant-nos en una certa concomitància amb la festivitat del calendari, que, ahir, dia 16 d'abril, el Cercle visqué una particular Pasqua, açò és, la festa en què la mort, entesa com a decadència irreversible, queda vençuda. Si la Pasqua, sí, representa el triomf de la vida sobre la finitud de la dèbil condició humana, la Pasqua d'ahir del Cercle és el triomf d'un llarg passat a compte del besllum del futur que encara haurà de venir, clafit i positiu.

S'ha insistit vàries vegades aquests dies: el Cercle és l'entitat cultural més antiga de Menorca, i la segona de les Balears, per darrere de la Societat Arqueològica Lul·liana de Palma. Al·legareu, i amb causa, que els mèrits del veterà -haver nascut abans o després en la relativitat de les coses- no tenen pas cap importància; que el que compta, al capdavall, és l'ús que se'n fa, del temps, i per tant, el prestigi -o el descrèdit- que hom n'ha sabut congriar de la mà del temps. L'observació ha de ser admesa d'enraonada, no diré que no. No hauríem de negligir, però, que les grans obres són també el producte del temps acumulat, d'haver farcit els anys amb fruits estimables, i els fruits només són assolibles si romanen acoblats al fluir del temps com el bou al jou. El temps, vull dir, és el component inherent en una qualsevol obra dilatada, una obra amb pes específic, perdurable. Res d'important no es pot fer sense l'ingredient indefectible del temps, perquè el temps n'és el gresol. Sí, gresol i, alhora, bressol on les coses, lentament, acaben agafant dimensió, maduren i es perllonguen. És el que, pam a pam, ha fet el Cercle Artístic. I, ara, s'ha plantat en un segle i quart ben rejovenit, pletòric, no pas envellit per l'acció destructora que també implica el temps, sinó ben al contrari: més vital que mai. Heus ací la paradoxa -més tost màgica- de la condició humana: hom es veu irremeiablement abocat a la mortalitat biològica, però la suma de les generacions, posades les energies en una obra que ens transcendeix, pot acabar per convertir la petjada humana en quelcom d'indeleble, viu permanentment.

Haver sortejat la diabòlica ruta política d'un país que s'ha capficat en tantíssimes girades i regirades, obertures i opressions, és ja un èxit plausible. Però ho és encara més si, en el curs dels cent vint-i-cinc anys, hi trobam un fil conductor més o menys ascendent, mai no renunciat del tot, i que, amb més tenacitat que vents favorables segons l'hora històrica de cada moment, aquesta línia ha persistit. En el cas del Cercle, és un capteniment envers la defensa de la identitat cultural de Menorca, sovint defensada per damunt d'idolatries que han dominat en les diferents conjuntures polítiques d'aquesta etapa llargament dilatada. Combinada amb una dedicació a l'oci, diguem-ne, de casino, l'entitat va néixer el 16 d'abril de 1881 amb una palesa vocació regionalista i reformista -vull dir, menorquinista. L'obra, en aquest sentit, em sembla fabulosament assolida. Hi ha, fet i fet, tres moments cronològics claus per resseguir-ne aquesta línia cultural. El primer, amb la fundació mateixa, tot aprofitant la inauguració del teatre des Born, que s'havia produït el 1875, i que animava l'interès per les arts escèniques, musicals i líriques. Allí es posaren les bases inalterables i fermes del que s'aspirava a construir com a entitat cultural. El segon estadi és la constitució de la Secció d'Estudis el 1953. Fou un pulmó essencial per agafar les regnes de la volada regionalista, entesa com l'aposta pel desvetllament dels estudis de cultura autòctona, a través de les figures capdavanteres de Martí Bella i Salord i Farnés, superant-se a l'eixorc domini franquista d'aquells anys. Amb la desaparició dels inspiradors, però, s'entrà en declivi a començaments dels anys setanta. Aleshores, el Cercle, tot i tenir ja instituïts els premis de teatre que després tindrien tanta importància nacional, entrà en uns caminois de simple casino d'oci i el lleure de taula, més o menys. El 1986, però, vingué el tercer estadi. Hi prengué el testimoni un home proverbial, en Jeroni Marquès, qui enèrgicament espolsà la caspa que s'hi havia dipositat sobre les espatlles de l'entitat. I vet aquí que la reconduí fermament i lúcida cap als paràmetres més primigenis. A partir del senyor Marquès i els qui el succeïren fins avui, s'han admirablement impulsat els premis de teatre fins posar-los en el prestigi magnífic actual, s'ha refundat la Secció d'Estudis, ha nascut el grup historicoarqueològic Martí Bella, s'ha posat en circulació una publicació per a la recerca humanística i científica, i, de bell nou, s'hi han desplegat cursos acadèmics plegats de bons cicles, debats, conferències d'autoritats, etc., etc., que han posat el Cercle en la cúspide de les Illes Balears. És a dir, col·locada en la seva pròpia Pasqua de resurrecció.