Lluís Maicas

Quadern de viatge

Lluís Maicas11/04/06 0:00

Dilluns, 3.- A causa d'una definició imprecisa, o d'una precisa indefinició, els marges de la qual es dilueixen en la vaguetat territorial dels llenguatges, i dels gèneres, l'aforisme limita la seva pròpia capacitat d'intervenir sota les turbulències dels pensaments subterranis. Aquesta restricció el condemna, injustament, a agitar la superfície: els seus efectes provoquen, i expandeixen, les oscil·lacions del líquid que s'estanca, talment fa una pedra llançada a la quietud de l'aigua d'un bassal. Així, una de les definicions diu que l'aforisme és una proposició concisa, completa i sovint enginyosa que enuncia una norma científica, filosòfica o moral sense argumentar-la. Potser perquè du implícit l'argument i defuig la redundància. Potser perquè la raó i la lògica són obstacles per copsar el fulgor quan esclata. El cas és que hom posa dins un mateix sac paremiològic, malgrat les diferències, aforismes, màximes, proverbis, adagis, apotegmes, sentències i altres construccions breus, poètiques o càustiques, de difícil classificació genèrica. Jo parlaria, senzillament, d'exercicis de síntesi per estalviar matèria estèril al lector. En certa manera, la concisió és una cortesia envers el lector. Això no obstant, per a l'autor, l'aforisme és el resultat final d'un procés de dissecció, de condensació, en canvi per al lector hauria de ser l'inici d'un procés d'expansió, una proposta que obrís noves portes a la lectura, o noves interpretacions d'un enunciat, que estimulés, i desencadenés per contagi, una mirada original, o diferent, sobre algun aspecte de la realitat, o de la irrealitat. Tanmateix, els aforismes, vençudes les barreres que exigeixen l'autòpsia dels conceptes, esdevenen una beguda espirituosa que cal subministrar per degoteig, amb moderació, puix que el doll mai no s'absorbeix del tot: llenega, per excés, sobre la comprensió i es malmet per l'eixidiu de l'aigüera. Un llibre d'aforismes cal que sigui com un missal de capçalera on apaivagar els insomnis o, si més no, sotmetre els malsons. O com una pluja intermitent, però constant, no pas un ruixat, que restableixi el nivell de dissidència davant l'ortodòxia, davant la recta norma de discórrer. En dosis excessives, la densitat fa un pa d'imatges que, malgrat l'enginy, esdevé mal d'empassar. Els aforismes, com els adagis, formen part d'una tradició literària que s'arrela en el trànsit, no pas en l'estada. D'aquí la necessitat de glopejar-los per assaborir-ne tots els matisos, totes les obscuritats que s'amaguen al glop.

Bombolles de sabó és el títol d'un recull, breu, però dens, «de temptatives de sintetitzar la mirada sobre les coses», de sentències o d'aforismes, potser un recull de tot plegat, que acaba de publicar, a l'editorial Ensiola, dins la col·lecció Avinents, l'escriptor Guillem Frontera. Es tracta d'un enfilall de bombolles no gens efímeres i, sobretot, no gens insubstancials, puix que res no hi ha d'ociós o sobrer en un discurs aparentment disseminat, però sòlid. En totes elles, subtils o àcides, s'hi ensuma la part més nociva de la lucidesa, una qualitat malaltissa de la qual l'home hauria de poder renegar, puix que quan no és dolorosa, causa aflicció. O, en el millor dels casos, aïlla dins la soledat que pateixen tots aquells que no poden desprendre's de la intel·ligència, ser normals, com els altres. Un llibre de notes, de procedències cronològiques disperses, disposades per ordre alfabètic, àdhuc temàtic, com si el caos pogués ordenar-se pel grau de confusió. O la follia per la dimensió del desvari. Tanmateix, la mirada de Frontera abasta tot allò que, d'una o altra manera, interessa a la seva curiositat, sotmet a la seva anàlisi. Intel·ligible, però no explícita, contundent, però no feridora, la seva dissecció ens il·lumina, malgrat la seva involuntària voluntat, sobre el seu tarannà ètic, sobre la seva posició de compromís davant la vida.

En realitat, en un llibre d'aforismes, de pensaments, o de frases que intenten aproximar-se a qualsevol de les múltiples veritats, tot i la seva aparent distància, hi ha molta, molta intimitat, molta biografia, molta militància, molta identitat. Per això, en la lectura s'ha d'implicar la complicitat, la connivència, perquè més enllà de l'agudesa, de la traça, àdhuc de l'ofici, en cada enunciat hi ha un tros de carn, una porció d'ànima, una declaració de principis, una actitud no gens equívoca, el caràcter despullat d'artificis retòrics, una teoria de la vida, una manifestació de sinceritat, la qual cosa fa vulnerables els autors de confessions tan confidencials. Guillem Frontera és un escriptor que fa senzill allò complicat. Té el do d'abreujar l'essencial, fer visible la transparència. Aquesta és la seva grandesa. Una grandesa en la qual excel·leix a Bombolles de sabó, un breviari d'observacions nítides i estrictes.