Un bon grapat de rastres estimables -que hom voldria perdurables- ens ha deixat, a Menorca, la celebració de la XXIII edició dels Premis Cavall Verd de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC). D'antuvi, permet que la meva illa s'incorpori al mapa de lliurament anual dels guardons. Mai no hi havien tingut lloc, al meu rodol, i, és clar, semblava molt anòmal que Menorca encara romangués, en el conjunt de les Balears, fora dels camins itinerants que fan els Cavall Verd pel nostre pèlag. Finalment, s'ha corregit la distorsió.

Una altra conseqüència directa és haver gaudit de l'oportunitat de la convivència d'escriptors, poetes i traductors. A Menorca, malauradament, hi ha poquíssimes festes literàries, i massa cares de pomes agres. Vull dir, tenim pocs -raquítics- encontres de companyonia per compartir taula, per alimentar l'amistat personal, per revelar-se'n mútuament els somnis i els combats corals, a vegades herculis, que la gent de la ploma fa, enmig de la vertiginosa soledat del creador, per tirar endavant una narració, per esprémer uns versos difícils que s'embussen, o per endreçar el rigor de l'assaig que no flueix com hom desitjaria damunt el foli indiferent, passiu. És cert que les passes impressionants, de progressió geomètrica, que Menorca ha fet en el segle XX dins el camp de les lletres no tenen punt de comparació, potser, amb tota la història literària passada. Ara hi ha una allau plausible de conreadors molt sòlids. Les nostres produccions han assolit fites impensables: editar en els grans cenacles de la literatura catalana -i açò sense sortir de l'illa!-, rebre, més o menys, els premis de prestigi del panorama actual, i haver abraçat un registre creatiu de gran amplitud. Tenim, a dia d'avui, contistes de talla, novel·listes magnífics, poetes immarcescibles -uns purs clàssics en vida que són vistos amb la rotunditat dels noms antològics-, i, fet i fet, gaudim d'intel·lectuals que treballen la història cultural menorquina amb una qualitat contrastada. Tot aquest caramull, dic, s'ha forjat en el segle XX, amb una embranzida específica i fabulosa, experimentada, més concretament encara, dins la segona meitat de la centúria. La força de llavors dura del quinzell del segle XXI estant, i durarà. Res d'açò no ens manca, feliçment. A mi, però, em fa grinyolar el cor adonar-me que l'ambient humà i de relacions literàries resulta ser un bon punt buida, eixuta, indiscutiblement distant, per no dir displicent, a vegades. No cauré en la idea melíflua de voler brandar a favor d'unes relacions fraternals i dolces entre escriptors, però, en canvi, sí vindicaré que es congriï un clima humà millor, amb permeabilitat de les tasques literàries respectives, més neutralitzada als recels i als malentesos.

Vet aquí la raó de l'optimisme que m'ha fet sentir que la festa dels darrers premis Cavall Verd, a la vora de la companyonia fugaç al voltant d'un sopar, hagi propiciat la fixació d'una ruta literària menorquina, a cura de la professora Josefina Salord, un dels nostres pals de paller ferms de la generació d'ara mateix. Es tracta d'una ruta pels intersticis de Maó que dibuixa la ciutat literària amagada en els viaranys, al darrere de les façanes i els murs de la pedra urbana. Amb un motiu així, és clar, la convivència literària menorquina s'ha fornit admirablement, amb un doble aspecte. D'una banda, creant connexió interna i nodrint la nostra pròpia consciència en relació als valors literaris que portam acumulats. I de l'altra, actuant de mirall multiplicador, capaç de difondre fora de l'illa els reflexos menorquins del nostre estat potencial, amb la qual cosa tots els lligams s'hi afavoreixen. Crec, en definitiva, que el fenomen ajuda a redimir-nos de l'isolament cultural que havem secularment patit.

La ruta de la professora Salord, curosament escrita, intel·ligentment enriquida amb citacions d'autors, proposa quinze etapes. Alhora que cada una mostra pedres de venerable ànima literària (o paraliterària: seus d'institucions, domicilis natals, etc.), formen un itinerari que fa circular noms estel·lars, adés autòctons (Ramis, Albertí, Febrer i Cardona, Ruiz i Pablo), adés forans (Pla, Soldevila, Togores). Nogensmenys, també combina noms del nostre parnàs més recent (Timoner Petrus, Gumersind Gomila, Nicolau Rubió), amb altres de ben actuals, vivíssims i d'una personalitat literària consagrada ençà i enllà de Menorca: Pau Faner, Ponç Pons, Joan Pons, Josep M. Quintana. Em fa l'efecte que som davant d'una ruta lenitiva, o sigui, per guarir les ferides de dèbil cohesió dels nostres escriptors, i, a la vegada, útil per obrir la porta a propostes fresques, concretes, per fer de Menorca una illa de turisme cultural efectiu. ¿S'atrevirà alguna autoritat política a editar la ruta -i de fitar-la amb majòliques- i, així, construir un atractiu turístic urbà durable i dignificant?