Ferran Aguiló

Dins el soll de la mentida

Ferran Aguiló28/01/06 0:00

No hem de perdre el temps sobre les aberracions jurídiques que suposa la iniciativa popular en lleis orgàniques ni de la hipocresia delictiva que és demanar un referèndum quan no fa ni dos anys volien dur a la presó al lehendakari Ibarretxe si en convocava un. És igual. Això són debats que la caradura d'alguns fa ràpidament estèrils. A noltros ens toca anar a un altre aspecte d'aquesta desesperada iniciativa dePP: la de només poder treure rèdits de l'enfrontament més caïnita. És trist, però no és nou: s'ha convertit en marca de la casa d'una dreta que ara ja no aconsegueix enganyar més temps els observadors internacionals. No cerquen l'enfrontament entre les diferents nacions, regions i parcs temàtics (Balears) que configuren actualment Espanya. Això era el primer cartutxo, el deboicot que sibil·linament promocionaren, i els ha sortit de fogueig i banyat, per a més inri. Ni en el deliri d'una nit de cocaïna (són humans, dèbils i malaltissos, com tothom) poden creure en un aixecament militar que ens enfronti als uniformats. No, res d'això no els funcionaria. Però aquesta apel·lació a la democràcia directa, a l'assemblearisme per decidir allò que la legislació tenia previst via canals democràtics i representatius per a decidir, du el verí de l'enfrontament entre germans, entre veïns, entre gents amb les quals s'ha de conviure una vegada dividida la societat en vencedors i vençuts, en humiliats i humiliadors. I altre cop la història dels qui detecten les ferides per a posar-hi sal.

l l l
De vegades dubt si no tenim al davant un partit amb una cúpula dirigent molt més pragmàtica del que ens podíem imaginar, que ja dóna per perdudes Catalunya i Euskadi -per al PP i per a Espanya- i a la qual només interessa treure el màxim profit de la secessió. És evident que des de l'aznarat fins ara totes les accions populars signifiquen una constant i progressiva pèrdua d'influència en aquestes nacionalitats (segons l'engendre semàntic constitucional). Però, a la vegada, la resurrecció de l'espanyolitat, del patrioterisme més ranci, arrela en altres zones, especialment si és conrat sobre l'adob del complex d'inferioritat col·lectiu. Les perspectives europees ens duen a pensar en una lentíssima pèrdua de les competències estatals, però pèrdua, al cap i a la fi. En aquest escenari, ser el portaveu de les nacions més ofeses permet rèdits sempre que es mantengui la flama del greuge, del complex mal curat. I això fan. Es rebolquen dins el soll de les desinformacions, de les mentides i de l'apocalipsi. Que ens hi rebolquin a tots de tots depèn, i jo som optimista a jutjar per la normalitat de la ciutadania una vegada que han caducat totes les catàstrofes previstes i no acomplides: la disgregació de la família per culpa del divorci, de l'avortament i del matrimoni homosexual; la desaparició d'Espanya per la creació de les autonomies i per la participació d'aquestes en els imposts... No tem el seu èxit, tenc pànic del degeneratiu procés del seu fracàs que ens farà, conjunturalment, això sí, irrespirable la convivència.