algo de nubes
  • Màx: 25°
  • Mín: 20°
21°

L'Àfrica autèntica

El Foment del Turisme del país promou Zàmbia com a l'«Àfrica autèntica» però Obet, aspirant a empresari que es postula per pintar la piscina dels meus amfitrions, m'assegura que, l'Àfrica autèntica, la trobaré a la Vall del Zambezi Inferior. Hi tenim reservada una estada de tres dies, a un safari, abans de passar el Nadal a un hotel de la zona més turística de Livingstone. Tot plegat, serem fora devers una setmana i Obet es compromet a pintar la piscina durant la nostra absència.

Partim de la capital, Lusaka, en un 4x4 més que acostumat a les carreteres del país. Ha plogut tota la nit. Som a l'inici de l'època de pluges, clima calorós i humit, i només la meitat del trajecte està asfaltada. Plou i fa sol a estones. En arribar a la vora del riu Kafue, afluent del Zambezi, ens aconsellen que abandonem el nostre vehicle i acabem el trajecte en llanxa. Entre invertir cinc o sis hores a recórrer 50 km per un camí estret de terra, ple de clots i bassiots, i fer el trajecte per l'ample riu en poc més d'una hora, decidim fer cas al consell.

Enrere deixam 100 km de carretera asfaltada, amb la capital i la ciutat industrial de Kafue, i 50 km de terra batuda, a partir de la zona fronterera de Chirundu, entre Zàmbia i Zimbabwe. Al llarg de la carretera, poc trànsit; a Chirundu, centenars de camions i altres vehicles aturats, que poden torbar dies a arreglar els papers per poder continuar el viatge. Enrere deixam poblats de barraques rectangulars fetes de tot tipus de material modern: llauna, plàstic, sacs de ciment buits, i poblats de cabanes rodones de construcció tradicional, de fang amb sostre de palla. Al costat de la carretera gent, sempre gent: gent que camina i gent que seu; gent que treballa la terra; gent que porta a les mans recipients buits i gent que porta al cap recipients plens d'aigua, sacs de farina, caixes de refrescs; gent rodejada d'infants i gent que porta un infant fermat a l'esquena; gent que ven un grapat de fruites o verdures: mango silvestre, blat de moro, i gent que ven muntets de pedres o saquets de carbó vegetal.

Endavant tenim el riu, el Kafue que desemboca tot d'una al Zambezi, amb Zàmbia a un costat i Zimbabwe a l'altre. Els hipopòtams no coneixen fronteres i passen lliurement d'un costat a l'altre del riu. N'hi ha pertot arreu, amagats sota l'aigua, ulls i orelles que en sobresurten, treuen el cap cada tres o quatre minuts per prendre aire i aprofiten per grunyir. Encara no sé que els grunyits em despertaran a primera hora del matí i que passaran tot el sant dia grunyint, a quatre passes del meu xalet. Les flors blanques que omplen els arbres resulten ser agrons, un ocell blanc que també es veu a l'esquena dels búfals tot fent-los el favor d'alimentar-se de la mosca tse-tse i de les paparres. Un cocodril es llança a l'aigua en sentir el motor de la nostra llanxa. Oques egípcies aixequen el vol. Els elefants, quatre mil kilos de timidesa, juguen a ruixar-se d'aigua i fang a les aigües baixes però fugen terra endins a mesura que ens hi aproximam. Tanmateix, en veurem a totes hores i passaran a cinquanta metres del lloc on farem les menjades.

En desembarcar, sona un telèfon mòbil. Obet, l'aspirant a empresari, s'ha adonat que no pot començar a pintar la «piscina» (de fet, no és més que un petit safareig que els meus amfitrions volen pintar de blau piscina abans d'omplir-lo d'aigua) perquè no té brotxes, i no té brotxes perquè no disposa de capital per comprar-ne. Els meus amfitrions, que ja li han avançat diners, a Obet, per malaltia d'un familiar, perquè un altre familiar pogués tornar al poble, perquè havia de comprar la pintura, m'asseguren que, això sí, és l'Àfrica autèntica.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.