cielo claro
  • Màx: 24°
  • Mín: 19°
20°

L'esquerra de disseny

Fa uns dies llegia per internet la presentació d'un dels aspirants a futur nou líder de sempre de l'esquerra indígena. Me cridà l'atenció la referència que feia a la necessitat d'una nova esquerra per al nou mil·leni, la qual, al seu parer, ha de deixar endarrere uns ignots, per no definits, «dogmatismes decimonònics» per, desfent-se dels excessos d'inconvenient ideologia, adaptar-se a unes vaporoses, per no concretades, necessitats actuals. La prova de càrrega de l'èxit segur de tal teoria vendria per l'exemple d'un municipi on s'hi hauria aplicat tan victoriosa recepta, el qual té (2003) un cens electoral de 946 votants autonòmics sobre els quasi 540.000 de Mallorca i els 674.000 de Balears (0'17% i un 0'14%, respectivament). Potser això ja ho podria explicar tot. Però no. En realitat, aquesta teoria segons la qual l'esquerra ha de deixar de ser esquerra o, si més no, presentar-se amb la forma més «light» possible a l'electorat, se sent sovint com a «solució» que farà batre la tradicional hegemonia de la dreta a la regió. No són pocs els dirigents de partits progressistes als que no els fa gens de mal a les oïdes aquestes teories. Amb l'excepció dels d'EU. Uns te parlen, extasiats, de Tony Blair. D'altres, del model de CiU, que en origen (Convergència) seria de centre esquerra i el pretenen com a nord a seguir aquí. És curiós observar que de tots aquests emmirallats teòrics de la «nova» esquerra no n'hi ha cap, ni un, que no tengui una situació econòmica personal que estadísticament l'ubiqui a la minoria (8%) que està a dalt de tot de la piràmide d'ingressos balears. Encara més curiós és que aquestes receptes mai no se concreten. Quatre frases fetes, teories més o manco copiades i sempre orfes d'adaptació a la realitat balear, i, això sí, constant crida a «modernitzar-se» i a deixar endarrere els «dogmatismes decimonònics». És una vertadera obsessió, i incomprensible. Perquè justament l'esquerra balear fa trenta anys que sofreix un procés de «desesquerranització modernitzadora». Des dels anys setanta cap aquí ha assumit acríticament, sense anàlisi confrontat amb la realitat, dos nous elements ideològics de segell definidor -catalanisme i ecologisme, en grau i intensitat diversa segons el cas- alhora que s'ha anat llevant de sobre progressivament l'essència d'esquerra. Per tant, la «modernització» ja l'ha feta. I a jutjar pels resultats electorals de 1977 ençà no crec que ningú amb dos dits de coneixement pugui concloure que li ha anat bé. Més aviat, el que se veu és que a més pèrdua d'origen ideològic més desastre electoral. Per ventura més que referir-se pejorativament als «dogmatismes» (quins?) que suposadament haurien caracteritzat l'esquerra «decimonònica», caldria que estudiassin una mica com era el segle XIX balear i comparar-lo, en la seva estructura profunda de relacions econòmiques-laborals-socials entre classes, amb la realitat actual que viuen molts milers de balears a no pocs indrets illencs. Potser se n'adonarien que hi ha molts paral·lelismes entre el què passava abans i passa ara. Bàsicament: en el segle XIX la cruel societat de classes se basava en el fet que les institucions servien la minoria benestant, i si bé en teoria un individu podia néixer pobre i morir ric a la pràctica casos així eren quasi inexistents perquè més que ser permeable era una societat ancorada encara en la diferència entre miserables i distingits gairebé per naixement. L'esquerra tenia el seu principal «dogma» en intentar rompre això. No me pareix mal «dogma» per defensar l'esquerra ara, quan tot els indicadors ens mostren que l'actual societat balear cada cop està més definida per classes amb tendència a ser cada cop més i més impermeables per a milers i milers de persones. Només unes preguntes: de què serveix la «nova» esquerra a dos caps de família que cobren cada un el sou mínim (540 euros) i tenen dos fills? O se pensen els «nous esquerrans» que no són milers, els que així sobreviuen? Qui se'n pot sortir, d'aquesta condició, si no li toca la loteria?

Quan l'esquerra, en fi, s'obsessiona tant en deixar de ser-ho és lògic que acabi per considerar-se a si mateixa com a quelcom a «superar». I com que aquí de dreta, original, en tenim de sobres, doncs s'entén a la perfecció perquè les deixalles d'esquerra nominal duen trenta anys fracassant en presentar-se a un electorat que potser voldria més respecte al «dogma» fonamental i poca, o gens, esquerra de disseny.

Miquel Payeras, periodista

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.