No he entès mai la necessitat de crear estaments especials, creats des del poder polític, que, amb la pretensió de ser ens «reguladors», s'atorguin la condició de jutge i part. Perquè sempre actuen per interès de part, jutjant de part i resolent en favor de la mateixa part. Aquest tipus d'àmbits sovintegen. Quan se tracta d'ens «reguladors» d'activitats sectorials diguem-ne «menors», el potencial mal que poden fer és relatiu i, en tot cas, rectificable per la justícia. Ja que en un estat democràtic, com Espanya, impera la llei. És aquest argument el que emprava el president del Consell Audiovisual de Catalunya (CAC), en una recent entrevista, per justificar en part la seva polèmica actuació, en el cas de la brutal crítica amenaçadora a una emissora de ràdio incòmoda per a l'estructura político-mediàtica catalana: que, a més de no tenir potestat per tancar-la, sempre hi ha el recurs a la justícia si algú sent el seus drets trepitjats pel CAC. El mateix s'argumenta des del socialisme governant s'empra justificar la immediata creació d'un Consell Audiovisual Estatal (CAE). Tenen raó. És ver, sempre queda la justícia. Però alerta. No estam parlant, en aquest cas, d'un sector qualsevol. Sinó d'aquell que està inscrit a la Constitució a l'àmbit dels Drets i Deures Fonamentals.
Aquest drets, al meu mode d'entendre, no és convenient que estiguin subjectes a cap ens que s'atorgui la condició d'interpretador preventiu i, llavors, si un cas, la justícia ja el rectificarà. Els Drets Fonamentals no poden estar mediatitzats, ni tan sols matisats preventivament per res ni per ningú. S'exerceixen i prou. I si hi ha col·lisió entre dos d'aquests drets, als tribunals s'ha d'anar perquè resolguin el conflicte. Quan el CAC fa referència a que l'emissora de ràdio podria haver incomplit el precepte constitucional assenyalat a l'article 20, paràgraf d, de la Constitució (dret a «comunicar o rebre lliurament informació veraç...») és un cas clar de col·lisió perquè ben bé l'emissora podria dir que preval el seu dret de comunicar, el qual, a més, el paràgraf a de l'article constitucional citat consagra com a dret fonamental: «expressar i difondre lliurament el pensament, les idees i les opinions....». El que fa el CAC és, per mor d'una llei d'un parlament regional, erigir-se en quelcom semblant a un interpretador preventiu impossible de la Constitució. Si algú sent que el seu dret a rebre informació veraç ha estat trepitjat, el que ha de fer és anar als tribunals. Fer aquests postes en escena per part d'un ens creat per una institució parlamentària fa una insuportable olor a intent d'implícita «condemna» pública a un mitjà de comunicació que transcendeix la legítima crítica, igualment coberta constitucionalment, cap al mitjà. Desconec si seria aplicable, però l'article 26, també en el Títol II de Drets i Deures Fonamental, diu que «es prohibeixen els Tribunals d'Honor en l'àmbit de l'Administració Civil i de les organitzacions professionals». No són bons, aquests Consells, per a la llibertat. De res em val que em diguin que a d'altres països existeixen ens semblants. Doncs ja s'ho faran. Si en aquest àmbit a Espanya tenim més llibertat, i la veritat és que la tenim, que a altres països, perquè hi hem de renunciar? Ara bé, si s'han de fer, que es facin igual que allà on existeixen. Amb l'acord de les forces nacionals immensament majoritàries. I amb la seva actuació mil·limètricament definida justament per evitar qualsevol temptació perversa. El CAC, però, és un ens regional que resulta que està tirant contra una emissora nacional per allò que emet des de la seva central a Madrid per a tota Espanya. Això, se miri com se miri, és injustificable. Podria servir, pel cas, l'anunciat CAE. Tanmateix, només si compleix el necessari requisit de representar la voluntat política immensament majoritària. De moment, emperò, el que se sap és que qui el vol tirar endavant és el govern del PSOE el qual ni tan sols amb el vots dels seus aliats pot arribar ni remotament al mínim exigible en democràcia per crear un ens d'aquesta importància. Mentre que aquests perillosos Consells no se creïn d'aquesta manera, evitant-ne la multiplicació i assegurant-ne l'escrupulós respecte que responguin a la voluntat immensament majoritària dels representants polítics de tots els espanyols, és millor que no existeixin. Del contrari, el perill de la utilització de part, per part i resolta en favor de part és massa gran. La llibertat no necessita ni el CAC ni el CAE.
