Amb mig milenar de ciutadans com els actius de la Plataforma pel Parc de les Vies no hi hauria flassades per llevar el tremolor als nostres governants. Cert que tenen una causa justa, però com aquesta n'hi ha d'altres i s'esbraven, per a alegria dels cobdiciosos. Només la constància d'aquest col·lectiu mereixeria l'èxit de la seva proposta. No sé si la constància n'és la causa o l'efecte. L'efecte del que podria entendre's com la darrera gran possibilitat de tenir Palma a la mida de les persones. Una ciutat pensada per als seus habitants i amb els seus habitants. Si es perd aquesta justa batalla i el trànsit de cotxes guanya una altra artèria per entrar al centre, el que entenem per una ciutat amb vocació de millorar la qualitat de vida dels seus residents -i múltiples visitants- serà tècnicament impossible. I el que és més greu: no són pronòstics de l'oposició, sinó dels mateixos tècnics que elaboraren l'estudi per a l'Ajuntament. Palma saturada de cotxes d'aquí a cinc anys. Palma amb un nivell de contaminació atmosfèrica i acústica que l'allunyaran de l'encant guanyat amb els segles i fet malbé amb poques legislatures de cobdiciosos. Possiblement és això, la certesa que en aquesta lluita ens ho jugam tot, que els manté amb un dinamisme que fa trontollar la rigidesa mental dels polls entrats en costura que s'asseuen devers Cort.

l l l
Han patit el menyspreu dels repentinats. La mentida, l'embull, la prepotència i l'ús pervers dels mecanismes de l'autoritat democràtica. Els qui es presentaren a les eleccions amb la promesa de fer un gran Parc Centra a sobre de les vies soterrades, els han acusats de manipuladors pel fet de recordar-ho (quins collons!). Els qui enderrocaren ePont des Tren de matinada, amb maquinària pesant i a corre- cuita, els han acusats de no haver fet res per salvar-lo (quina barra!). Els qui cobren de la política gràcies a la submissió a un partit, els han acusats de fer política i d'estar sotmesos als interessos dels adversaris (quanta de curtor!). Els qui no pateixen, ni de prop ni d'enfora, les molèsties d'una planificació d'obres que només respon a l'interès electoralista, els han acusats d'individualistes allunyats del bé comú i de no voler unes obres que sempre havien reivindicat (quina hipocresia!)... i així cada dia i en cada comunicat. Però ells són aquí. Són el que queda de la consciència col·lectiva, de la generositat ciutadana, de la lluita per les idees per sobre de la conquesta dels doblers. Segur que en queden més, que no són els únics ciutadans amb mobilització constant i progressiva. Hi són els de la Rea, els deSegon Cinturó, els dels Camins Públics, els de tantes causes per posar límits a la cobdícia. Els qui quan perden, perdem tots, lluitem contra els qui quan guanyen, només guanyen ells. Aquesta és la història d'una resistència que no creix com els impacients voldríem, però no minva com els aprofitats somien. En aquestes dates de desitjos, desitjar anys de resistència és una contradicció. Som contradictori.