No passa res...

No fa gaire, en aquestes mateixes línies alabava l'aprenentatge assolit pel senyor Matas a Madrid, però avui, així com li van les coses per Calvià, començ a tenir els meus dubtes. Pensava que n'havia après, que entenia d'una vegada com és el poder a aquest territori insular. Sabem que hi ha dues frases talismà que resumeixen a la perfecció les nostres relacions de poder: una és «com podríem arreglar això», que permet adaptar les normes als interessos de cadascú en la seguretat que tothom necessita un «arreglo», i l'altra «no ens hauríem de fer ma», perquè l'encadenat d'arreglos permet mantenir un equilibri que qualcú, el mateix ministre Matas, definí com que «aquí som un poc mafiosillos». Aquest equilibri es basa en el principi sagrat que ningú ha de pretendre menjar-se tot el pastís i anorrear l'adversari. Quan opinava dels avenços de l'actual usufructuari del Consolat de Mar era perquè creia impossible que caigués de grapes en una història semblant al cas Mapau. Com sabeu, l'ideòleg de la feta creia tenir la fórmula màgica per assegurar la majoria aPP en eParlament. Ho tenia tot calculat i, segons prometia a qui el volia escoltar, no era gens difícil anar a cercar per Sud-amèrica els «formenterencs» suficients per a fermar el decisiu escó. Conten que ja havia volgut col·locar la «pedra filosofa» al president Cañellas i que aquest, viu com una geneta, l'envià a porgar fum. Havia d'arribar a la presidència qualcú convençut de ser el més viu de tots els vius perquè de la seva mà sortís l'organigrama de l'operació impossible. La resta és coneguda i defineix perfectament el país i el paisanatge.