L'annereta lletja

Vaig escriure fa uns dies que l'únic que havia canviat amb molt de temps a Mallorca era la pèrdua de manies del senyor Matas, que s'havia consolidat en el seu pas per Madrid, i l'increment del seu pes polític. La resta, més o menys, com sempre: el negoci passa pel damunt de la política i la política, si vol mantenir-se, s'aferra al negoci. Ves per on que la via pepera per a sortir de la crisi de Calvià representa a la perfecció aquesta manera de fer, aquesta manca de manies que els defineix. Mai s'han resignat a repartir amb UM el poder, sigui municipal, illenc o autonòmic, i no els perdonen la versatilitat que han demostrat a l'hora de pactar amb ells o amb els altres. Els creien seus, per procedència, per idees o per complicitats, i se n'anaren amb l'enemic: mal d'empassar i més difícil d'oblidar. Per això un dels objectius d'aquesta legislatura era anorrear la formació frontissa. L'aritmètica electoral els ho deixà relativament fàcil: només s'havia de cercar l'esglaó dèbil: el descontent o l'envejós, el que tengués figurera o ambicions no assedegades per la repartidora munariana. I el trobaren. No sabem quan, però el trobaren i, a més, era dels seus: havia militat en ePP i en sortí per enfrontaments personals, segons diuen les cròniques, o per esperances frustrades, com suposen altres. Tenia molta més estirada popular i capacitat de feina que l'home elegit des de Palma per encapçalar la llista. De fet, tothom per la contrada li reconeix, almanco, 200 vots propis per damunt del que estirarien les sigles. Si s'arreplegaren a força de promeses de favors o d'una manera més noble, haurien de ser els captats que ho confirmassin, però que eren més seus que del cap de llista no ho dubta ni aquest. A les fotos no apareixia, a les reunions amb la cúpula (o còpula, segons siguin els comentaristes) no el cridaven... i la cosa covava.