Aquell autoodi

És curiós com els traumes no superats del passat ressorgeixen com una malaltia neuròtica amb el pas de les generacions. Passat demà es compleixen 65 anys de l'assassinat a Mèxic de Lev Trotski, pare de la revolució bolxevic, a mans del comunista català Ramon Mercader. Tants d'anys després, tornen a córrer rius de tinta, i fins i tot les autoritats mexicanes han anunciat que recuperaran la figura de Trotski. Com és lògic, els catalans no faran el mateix amb el capità Mercader, fill de la burgesia barcelonina, que seguí el camí de la seva mare, Caritat del Rio, antiga senyoreta bé que venia de fadrina a passar estius a Mallorca i que de cop i volta es separà del marit i es convertí en una revolucionària. Mercader, home que destacà durant la Guerra Civil pels seus cops de mà darrere les línies franquistes i la seva experiència amb el ganivet, va ser reclutat pels serveis secrets d'Stalin per matar Trotski, sempre amb el suport i l'alè de la seva mare Caritat. Mercader acceptà de bon grat i no dubtà a enamorar i enganyar una activista trotskista per acostar-se al seu líder. I quasi tots els actors principals d'aquest drama tenien un denominador comú: l'absència d'una pàtria definida, sòlida, lliure i exemplar per estimar; i també, com a conseqüència, patien d'una alarmant manca de sentiments. Mercader, català de soca-rel, acabà jurant fidelitat a Moscou. Trotski, jueu i convertit forçadament en apàtrida, acabà per atacar els que li havien pres la cadira i el poder en el Kremlin. Stalin, georgià amb complex d'inferioritat, destruí la revolució. Tots ells eren neuròtics perquè eren fills de l'odi i l'autoodi, perquè no pogueren gaudir, des de la infància, de l'empara moral que suposa ser membres d'un país sobirà, concebut en la llibertat i que tengui com a màxima aspiració ser un mirall per a tots els altres.