Encendre el llum no és de franc

Als neoliberals els passa com als estugosos, que no n'hi ha cap que no sigui brut. Molt primmirat, molt tiquismiquis, molta marca, molt gest... però al final són incapaços de fer net i van perduts si qualcú no els retira la merda (qualcú al que puguin explotar, evidentment). Ara posen el crit al cel perquè el govern amenaça amb distingir el que costa l'electricitat per a garantir el benestar individual de la ciutadania de la tudadissa del nou ric inconscient i insolidari. Posen la llibertat com excusa sense especificar que només parlen de la seva. I, en societat, la llibertat és de tots o no és de ningú. Jo, que quan vaig sentir el ministre Montilla vaig pensar que ja era hora, que no potser pagar al mateix preu el quilovat que serveix perquè la gent d'aquest país hagi oblidat el que eren les habituals sedes en peus i mans degudes al fret que el quilovat utilitzat per anar en pèl per la casa en ple hivern. No, no pot ser el mateix. Llevonses, apareixen els neocons i amollen: gast el que vull perquè ho puc pagar. Mal de contestar si parlam dels doblers de cadascú i de l'única llibertat que, casualment, es present en tots els països, des de la democràtica Suècia a la fosca Aràbia Saudita: la llibertat de gastar. Però no és a aquesta llibertat a la qual pretén posar límits el govern amb la seva mesura progressista, sinó a la que només poden gaudir aquells que, per privilegi o per poder, sempre s'ho fan per viure lluny dels contaminants centres de producció. En un món superpoblat, a qualcú li toca tenir els fills jugant prop de les torres d'alta tensió o alenant al costat d'una fumejant xemeneia. Cert que podem tancar els ulls i no voler saber d'on ve ni sobre la salut de qui: noltros a gastar i que els altres es fotin.