Arribats a mig camí de la legislatura, les coses no s'han alterat quasi gens en relació a com tothom entenia que havien quedat l'endemà de les eleccions de 2003. Aquesta mar plana no s'havia vist mai en el panorama polític regional. A la primera legislatura (1983-1987) les bregues entre els coalitzats AP i UM mantenien la mar en permanent agitació animadora. A la segona (1987-1991) les tensions entre els socis governamentals -AP, UM i CDS- eren contínues, provocant la mar gruixada, sobretot entre conservadors i regionalistes, que se'n dugué el president d'UM a l'oblit. A la tercera (1991-1995) el temporal entre els dos mateixos partits arribà a ser un huracà, trencant-se la flota quan Gabriel Cañellas acomiadà Maria Antònia Munar (1992) del Govern. A la quarta (1995-1999) la diversió va ser contínua gràcies al PP que era com una nau sense pilot, sense timó i amb la tripulació de pirates que se menjaven un a l'altre. A la cinquena (1999-2003) què hem de dir, que no sapiguem tots del vaixell amb camarots del germans Marx. I, ara, a la sisena, passats dos anys del seu inici, tot està com estava el primer dia. No estam acostumats a tanta calma. Serà el preludi d'una tempesta brutal? O l'anunci d'una llarga travessia oceànica marcada pel mateix temps permanentment? No ho podem saber, però tots els baròmetres indiquen coincidència en que és molt més probable la segona possibilitat que no la primera.
El PP va a alta velocitat creuer, sense preocupar-se gens ni mica dels altres partits. Té clar el que ha de fer, i ho fa. Com sigui. Sap que no ha de témer res de l'oposició. L'únic perill, si un cas, li vendria de la situació nacional entre PSOE i PP. Però poc o res hi pot fer, més del que fa. Assegurar-se que el flanc indígena està controlat. I de quina manera, el controla.
En el costat dels altres partits tot està marcat per la indefinició domèstica del PSOE. És ver que fa coses. I alguna molt bona. Com les recentment celebrades reunions a indrets costaners amb empresaris i treballadors turístics per intentar forjar un front social contra el PP a compta del «tot inclòs». Una excel.lent iniciativa que cal apuntar a Celestí Alomar i Isabel Oliver, que en són els protagonistes acompanyats de Lorenzo Bravo (cada dia amb més aspecte de candidat destacat a les autonòmiques 2007) i Joan Miralles (de la PIME-restauració). Però aquesta iniciativa, i d'altres, perden efectivitat per mor de ser un partit fermat de peus i mans quant a l'única decisió que de veres podria significar un impuls social de consideració: l'anunci dels candidats. Tanmateix, tal i com ells reconeixen, fins que Madrid no doni el «plácet» no hi ha res a fer. La qual cosa és possible que passi durant, o immediatament després, d'aquest estiu, ja que al respecte els rumors -a Madrid i Palma- coincideixen en afirmar que Zapatero ha decidit posar ordre -passades les eleccions gallegues- a les tres federacions més desastroses: Madrid, Comunitat Valenciana i Balears. Però tractant-se d'un partit nacional, també podria ser ben bé que la decisió no la prengués, Madrid, fins déu sap quan, quan ja seria massa tard aquí.
La resta poca cosa tenen a fer, més que intentar surar entre el temporal que els malmena. UM cada dia té més vies d'aigua (el darrer rumor, o quelcom més que un rumor, apunta al trencament del partit a Porreres), i la pressió conservadora no la deixa respirar, mentre que l'intent d'agafar aire amb els socialistes ha estat un fracàs, perquè no era més que teatre. El PSM ja no sap quin pes tirar per no enfonsar-se: eleva totes les banderes que pot per fer veure que segueix essent la nau que en algun moment va parèixer ser, però el problema greu és que el casc del vaixell necessita tapar els foradots pels quals no només l'hi entra aigua a enormes poalades sinó que l'hi fuig càrrega i tripulació. I els d'EU-Verds, com els bons mariners, saben que quan les coses estan com estan, no hi ha res més a fer que encomanar-se als déus pregant-los que facin el miracle que el PSM els hi tiri una corda per veure si així un per l'altra i l'altra per un eviten el glu-glu-glu.
En resum: tot està com l'endemà de les eleccions pareixia que estaria a aquestes alçades. Situació inèdita.
Miquel Payeras, periodista
