Cert que si donam per bona la dinastia dels borbons, aquesta acceptació no té perquè ser l'única. Una vegada avesats a comprar lots complets -pagam un cap d'estat i, de rebot, alimentam tota la família i assimilats-, no ens ha de venir de nou que amb un determinat tipus de president electe ens endossin la parenta. Sort que no volia quedar-se aquí i sospirava per ser succionat pel president Rajoy, que en cas contrari, a més de de fer un lloc a la dona al costat dels polítics (que podia no desentonar-ne gaire) i d'asseure-la en una principesca mesa amb especialistes mediambientals (esper que com a membre d'una espècie en extinció), ens endossa la família al complet amb assistents personals i dames de companyia. Ens avesam a no demanar explicacions i acabam per trobar normal que la santa esposa del president Matas ocupi lloc en un protocol democràtic fet a mida d'una família no electa. Què hi farem?

l l l
Tenim una resistència, per dir-ho de qualque manera, que ens caracteritza. Suportam sense moure ni una pipella aquest invent de la primera dama. I si en altres llocs seria una excrescència del sistema, aquí, i amb una família presidencial que viu a una hora d'avió i que només ve per figurar en un càrrec inexistent, encara sona a més conya. Però som rarets, ja ho he dit. Com explicaríem que uns ciutadans amb dificultats per arribar a final de mes paguin l'IBI amb resignada puntualitat anual, tot i viure en una casa esquifida pagada a uns terminis interminables, suportin tenir un conciutadà, com el senyor Nigorra, amb la ronyonada folrada de milions, amb més propietats que vides per gaudir-les, que toregi l'Ajuntament de Calvià per no pagar el que li correspon. Ja és mal d'entendre que existeixi gent tan mesquina que gasti més en advocats per mantenir plets per estalviar imposts que el que li costaria pagar-los i col·laborar a engreixar la bossa comuna. Però encara és més incomprensible que gent com aquesta pugui passejar sense sentir un murmuri de ciutadans que diguin «jo pag». Idò no, no solament no els passa res sinó que, a més, hi ha gent, de la que els costa arribar pertot amb el sou tan justet, que admira aquesta actitud talment fos una habilitat excepcional. Autèntica rèmora d'un insuperat passat de cacics i vassallatges que ens enlluerna amb els diners, a la vegada que ens provoca amnèsia de com i per què els tenen. Basta veure el llistat d'admirables conciutadans per a veure que, entre ells, no hi ha innovadors empresaris, arriscats fabricants, estudiosos científics ni imprescindibles educadors. Mereixem que quan ens fa mal un ronyó ens duguin un tennista d'èxit en lloc d'un metge que arreplegui i representi la feina de milers de desconeguts investigadors; que quan volem educar els nostres fills els acompanyi un especulador molt viu capaç de guanyar un colló i no pagar impostos, que quan ens ataquen terroristes incògnits nomenin per perseguir-los un cantant d'aquests de portada de revista...