Dins la història de l'Església romana, l'elecció del bisbe de la ciutat de Pere i Pau, que presideix en la caritat les Esglésies de la catolicitat, suscita sempre expectatives i, almenys, curiositats, sobretot a la vila global que és el món d'avui.

Davant les portes que s'obriren i es tancaren en el conclave del 18 d'aquest mes, serà bo, crec, una informació i reflexió històrica sobre el desenvolupament d'aquesta institució romana. Quina ha estat la trajectòria, la varietat i el manteniment de la tradició en l'elecció dels papes?

Els primers successors de sant Pere, durant els tres primers segles, els segles dels màrtirs, sortiren de l'elecció normal que correspon a una comunitat cristiana, on el qui és triat per ser cap visible i servidor, surt de l'avinença, del consens dels que estan embarcats en la mateixa nau. Qui ha de presidir com a cap tots els membres, ha de ser elegit, ha de merèixer la confiança de tots. Llavors, la responsabilitat del bisbe de Roma s'estenia fonamentalment a la comunitat cristiana que vivia dins la ciutat i en els camps dels encontorns. Bé és ver que la convicció de la preeminència -no just d'honor- del bisbe de Roma, que és designat prest amb el nom familiar i afectuós de «papa» (pare), va creixent a mesura que la fe cristiana s'estén i es consolida en la Mediterrània, a tot l'imperi romà. Amb el creixement, van sorgint problemes i enfrontaments: doctrinals, d'organització, de relació entre bisbes i comunitats. No cal insistir que el conflicte és un producte humà molt comú. Tal preeminència és més forta a Occident, sobretot a Itàlia; però també és efectiva a Orient. D'entrada cal saber que el bisbe de Roma és primat d'Itàlia i patriarca d'Occident, endemés de ser el bisbe primer de l'Església catòlica, universal. Caldria distingir bé aquests nivells del ministeri petrí.

Del segle III-IV tenim un llibre, la Tradició Apostòlica, aplec de diversos documents que, just al començament, ens descriu com la comunitat cristiana es reuneix en diumenge per a l'Eucaristia. Quan no tenen bisbe, els presents, clero i laics, elegeixen el nou cap de l'ekklesía (comunitat convocada), el presenten als bisbes veïns, aquests l'accepten i li imposen les mans i un d'ells, pregat pels altres, diu una oració en la qual es prega que l'elegit sigui ple de l'Esperit «principal», l'Esperit que constitueix els caps de les comunitats, perquè compleixi el ministeri d'edificar l'Església. Precisament són les paraules que actualment la litúrgia romana empra en l'ordenació dels bisbes. Llavors, el bisbe elegit i ordenat presideix l'Eucaristia dominical. Cal dir que l'elegit, prevere, diaca o simple cristià, elegit com a bisbe de Roma, solia ser membre de la mateixa comunitat romana. Així, l'elecció de qui presideix l'Església romana, en aquells primers segles, és a les mans de la comunitat catòlica local.

Elements i pressions externes s'aniran infiltrant després, tant per iniciativa dels emperadors com dels nobles de Roma. Tensions fortes, a partir del segle IV, faran que l'autoritat imperial procuri tant supervisar i «pacificar» l'elecció, com treure'n profit polític. Els emperadors de Constantinoble primer (segles V-VI), també a través del seu representant-exarca a Ravena (s. VII), exigiran de confirmar l'elecció del papa. Els reis gots d'Itàlia, que suplantaran el domini imperial, presentaran les mateixes exigències. Igualment els emperadors francogermànics de la Cristiandat medieval.

Lleó IX (1049-1054) va ser nomenat per l'emperador Enric III, però va afirmar que just seria papa si el clero i el poble de Roma l'elegien. Nicolau II, en el Sínode del Laterà de 1059, determinà que els cardenals elegissin el papa i que el poble romà confirmàs l'elecció, «salvant el degut honor a l'emperador». Qui eren els cardenals? Originàriament eren els preveres i els set diaques que estaven al front de les esglésies de Roma; i també els sis bisbes de les diòcesis dels voltants de Roma, de les quals el papa era el metropolità. Però a partir del segle XI clergues estrangers ostentaren aquest nom i dignitat. L'arquebisbe de Mainz fou el primer cardenal forà el 1163. A partir de llavors el cardenalat és una dignitat concedida lliurement pel papa, unida al vot en l'elecció directa del successor del papa difunt. Pasqual I (s.IX) havia exigit la unanimitat del vot dels electors; Alexandre III fixà la majoria de dos terços el 1179.

L'elecció del nou papa, per part únicament dels cardenals, era comunicada al poble, que sovint pressionava els electors, com succeí després del retorn d'Avinyó, el 1378, quan els romans exigiren un papa romà o italià, cosa que va provocar després el cisma d'Occident.

El tancament amb clau (conclave) dels cardenals electors va ser practicat per primera vegada el 1216 a Perusa, quan va ser elegit Honori III. A la mort de Climent IV (1268), els cardenals no es posaven d'acord i la seu vacant durà tres anys: sant Bonaventura tancà amb pany i clau els cardenals, els féu dejunar i aixecaren la teulada del palau papal de Viterbo on eren reunits. Sortí elegit Gregori X que, en el Concili II de Lió, el 1274, establí per llei el conclave, que s'havia de celebrar a la ciutat on morís el papa. Des de 1455 fins avui, amb la sola excepció del conclave celebrat a Venècia el 1799 -sota el patrocini del rei d'Espanya i del prelat mallorquí Antoni Despuig, després cardenal-, del qual sortí elegit Pius VII, els conclaves s'han celebrat al Vaticà, residència habitual dels papes des de 1377.

El darrer intent de forçar amb un vet l'elecció del papa va succeir el 1904, fortament condemnat després per sant Pius X. Era una pretensió il·legítima que s'havien arrogat els reis de França, Espanya i Àustria.

Actualment susbsisteix fictíciament la norma antiga de l'Església romana refermada per Nicolau II el 1059: els bisbes de les sèus que envolten Roma, és a dir els cardenals bisbes suburbicaris; els preveres cardenals de les esglésies romanes i els diaques cardenals elegeixen el papa, mentre no hagin complit els 80 anys, com va establir Pau VI. Ara tots els cardenals són bisbes, sovint de ciutats escampades per tota la catolicitat. El poble accepta i aclama l'elecció des de la plaça de Sant Pere. La romanitat en l'elecció del bisbe de Roma es manté, titularment. La universalitat pesa decisivament. És que el bisbe de Roma és, cada vegada més, el vincle de comunió entre les Esglésies catòliques del món sencer.