Elogi de la taula camilla

TW
0

Deia Josep Pla, amb el seu seny d'anar per casa, vàlid a l'Empordà, a les eixalabrades Illes i al mateix París de França, que a Mallorca, amb l'excusa que el temps és bo i l'estiu etern, quan arriben els mesos crítics, ens pelam de fred. La saviesa popular ho ha encunyat amb aquell humor que arrela en la bonhomia de la Part Forana, quan diu: si puta és el gener més puta és el febrer, i el març marceja. És a dir que, si no hi ha res de nou, fins a Sant Josep no podrem cantar victòria, els que enyoram la llum del sol i els colors de roselles i margarides en el camp. Obviant, és clar, aquells «ametllers en primavera» de la il·lustre i excelsa Aina Cohen. Fa anys vaig provar d'explicar-ho a una senyora francesa, que segurament mai no em va entendre quan li deia: «l'hivern em cau damunt i sobre aquesta terra la desolació regna, talment un convidat de pedra. No creguis, a Mallorca l'hivern també és hivern». Era el 1966 i, deu anys enrere, jo havia participat activament en l'històric Any de la Nevada que, fins a un cert punt, fou la nostra presa del Palau d'Hivern o de la Bastilla. Sierra Maestra, vaja, «La llarga marxa» de Mao Zedong, encara que els nostres referents, el 1956, ens apropaven més, si et plau per força, a la «Marxa sobre Roma» de Benito Mussolini. Però bé, el que importa és que ens anticipàrem al crit de Raimon de 1968, 18 de maig a la «Villa» quan deia: «Per unes quantes hores ens vàrem sentir lliures i qui ha sentit la llibertat té més forces per viure». He recordat, a Les quatre estacions, que nosaltres, aquells al·loteus de tretze anys que tot just començàvem a sentir olor de sabatota, vàrem tancar l'escola en un acte espontani, precedent, a minúscula escala, del Nanterre 1968, i vàrem partir a fer ninots de neu i batalles amb bolles de gel sota les nostres mans enguantades de llana. Més tard, a la taula camilla, vora el piano vertical de caoba, mirava amb familiars i veïns les ombres blaves del carrer, escalfat pel braser encès. Els meus balcons encara guaiten a la plaça i estan oberts a la remor de vida que puja. N'Aquil·les em confessa que tot això de la taula camilla li sona a prosa estantissa amb una forta sentor de naftalina.

-Mai no n'he vista cap, per devers ca nostra, de taula camilla.

-Natural. Tu ets dels que heu nascut amb aigua calenta dins el bany i, si molt convé, calefacció central.

-Fàcil. Jo ja no m'acostumaria a viure d'una altra manera.

-No saps el que t'has perdut.
-Ni tu tampoc, collons. Perquè supòs que ara no em voldràs fer l'apologia de l'aigua freda el febrer ni de la comuna de poble a la serena.

-No va per aquí. Fet i fet el món camina cap envant i cap amunt, però...

-Però què?
-Tant si vols com si no vols, t'has perdut una dolça remor de les hores acompanyat per les cartes franceses (ramiro o remigi, pinacle, canasta), o les espanyoles (escambrí, marilla, truc o tuti loco), el tauler d'escacs i dames o aquell altre que va fer fer a un fuster el pare, per jugar a jacquet, que era una espècie de back gammon, amb col·locació distinta de les quinze fitxes.

-I així us entreteníeu, que no és vera?
-Era la nostra manera de passar l'hivern alegre des d'un racó calent devora el foc. No en faré proselitisme, però permet que deixi en l'aire l'interrogant d'una enyorança.