Entrevista hipotètica a Francesc de Borja Moll sobre l'intent de voler convertir el valencià en llengua diferent del català

Francesc de Borja Moll sempre intervenia públicament en qualsevol polèmica que qüestionàs la unitat lingüística del català a les Illes Balears o a qualsevol territori de parla catalana. Per tant, creim que també hauria manifestat la seva opinió i coneixements davant de tot el que ha passat sobre si el valencià és o no és català, per això hem imaginat que si ara li poguéssim fer una entrevista, contestaria en uns termes semblants.

Una persona de Xàtiva va a Manresa o a Manacor xerrant en valencià i s'entén perfectament amb els nadius manresans o manacorins, i també amb els que no són nadius però han après el català a l'escola. Això també passa quan qualsevol mallorquí o lleidatà va a qualsevol poble o ciutat de Castelló. Això és una prova clara de la identitat de llengua entre els habitants de València, els de Barcelona, els de Lleida, els de Mallorca, i els de la resta de territoris de parla catalana. A tots aquests llocs es parla el mateix idioma. És ver que a cada un d'aquests llocs hi ha un cert nombre de paraules especials, que no es troben normalment a les altres; però unes quantes dotzenes de paraules diferents, dins un conjunt de molts de mils, no determinen una diferència d'idioma, sinó de dialecte. Són totes dues coses; i no solament aquestes maneres de xerrar, sinó tots els del món. Entre llengua i dialecte no hi ha diferència essencial, sinó únicament diferència de punt de comparació. Tot sistema natural de parlar és, al mateix temps, llengua i dialecte: és llengua si es considera com un sistema de signes orals d'evolució històrica ben caracteritzada, en relació a un altre sistema que té característiques essencialment diferenciadores; és dialecte si es considera com un sistema de signes orals que no es distingeix sinó accidentalment d'un altre, amb el qual, per tant, forma una mateixa llengua o idioma. Així podem dir, per exemple, que l'argentí que es parla a Río de la Plata és una llengua si es compara amb el francès de París, però és un dialecte si es compara amb el castellà de Burgos o Badajoz. Anàlogament, el mallorquí, el castellonenc, el valencià, el barceloní, el lleidatà, etc., són llengües si els miram en relació al castellà, a l'alemany o a l'italià, i són dialectes si els consideram respecte de les seves pròpies peculiaritats. Això són els resultats de la lingüística moderna. És l'opinió de tots els filòlegs, no sols catalans, sinó castellans i estrangers coneixedors de la nostra llengua. La categoria d'idioma atribuïda al català, i la identitat idiomàtica de les tres branques principals (Catalunya, València i les Balears), són proclamades de fa molts d'anys per la mateixa Acadèmia Espanyola de la Llengua quan declara: «La lengua castellana no ha prevalecido sobre la de otros pueblos que habitan la Península Ibérica, puesto que así los portugueses, que forman un Estado aparte, como los vascongados y los pueblos que hablan catalán o alguna de sus variedades (Cataluña, Valencia y las Islas Baleares), conservan su propio lenguaje y lo cultivan literariamente». Qualsevol persona pot consultar el Diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola i podrà llegir que el català és «Lengua romance vernácula que se habla en Cataluña y en otros dominios de la antigua Corona de Aragón.» I el valencià és «Variedad del catalán, que se usa en gran parte del antiguo reino de Valencia y se siente allí comúnmente como lengua propia». Si vols, pots afegir-hi la definició que posa sobre el balear, per als gonelles, «Variedad de la lengua catalana que se habla en las Islas Baleares». I si volen el testimoni de Mossèn Alcover, el que va posar nom al Diccionari Català-Valencià-Balear, fa cent anys que ja deia: «¿Qui és capaç de citar-me una forma o modalitat lingüística de les Balears o del reine de València que no es trobi dins Catalunya oriental, septentrional o occidental? És bo de fer negar que el mallorquí o el valencià sia català. A la llengo, li fan dir lo que volen. Jo lo que defii tots els qui ho neguin a que ho provin. Jo esper... d'assegut tal prova». I encara espera. Només els diria que la unitat de la llengua entre Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears és ensenyada per tots els especialistes del món en Filologia romànica i els qui neguen la unitat demostren que estan mancats de tota instrucció en aquesta matèria. Com a testimonis especialment vàlids -perquè són estrangers, i per tant, desapassionats-, podem citar els filòlegs que, reunits en taula rodona en el XVI Congrés Internacional de Lingüística i Filologia Romàniques celebrat a Palma de Mallorca l'abril de 1980, firmaren una declaració, que entre d'altres coses, deia això: «...Lamentam, no obstant, les temptatives de secessió idiomàtica efectuades en el País Valencià per certs grups de pressió i per raons desproveïdes de tot fonament científic. El català, com qualsevol altra llengua, té la seva pròpia estructura, ben definida, i els romanistes d'aquest XVI Congrés consideren inacceptables aqueixes temptatives de fragmentació lingüística.»