El dit que al llarg de vuit anys ens ha advertit sobre les amistats perilloses que no ens convenien, ha tornat; ho jur. Ahir, a partir de les nou del matí i per les televisions que emetien des deCongrés dels Diputats, vàrem tornar a veure com el dit en l'aire ens amenaçava pel fet de no compartir les seves suposicions. Les seves i les dels seus amics que estableixen dubtes sobre el que dificultosament arriben a ser circumstàncies. Els ciutadans són el que sempre han estat segons ell: menors d'edat manipulables per qui millor ho sap fer. Aquella vegada, la revetla de14M, aconseguiren manipular-los uns altres i aquesta és la desgràcia que els allunyà del poder. No hi ha més causes ni errors. Són els altres els qui tenen la capacitat d'equivocar-se. De fet, a l'Espanya de l'aznarat, la invicta Espanya del Perejil, tot funcionava com un rellotge suís -nacionalitzat espanyol, evidentment. Si els mitgesmerda de les agències d'informació nord-americanes, després d'un atemptat criminal i de passar per una comissió d'investigació, accepten tenir imprecisions, problemes de coordinació i forats a millorar, és el seu problema: haguessin nat espanyols, com la gent de bé. És més, si no hi hagués uns periodistes amb patologies fòbiques contra els benefactors d'Espanya, els atemptats, que col·lapsaren l'àrea d'una ciutat de més de cinc milions de persones i trasbalsaren la resta de la població mundial, s'haurien resolt amb una bona coordinació del gremi de les ambulàncies i amb la concessió governamental d'un ajut econòmic en la quantitat suficient com per a fer contents els resignats membres desubproletariat urbà que va al «curro» amb transport públic.

l l l
De fet, un grapat d'indocumentats rebentaren un parell de vagons de tren, esbutzaren vides i esperances de centenars de ciutadans i partiren tan tranquils perquè: un grup mediàtic no tengué una entrevista exclusiva amb Aznar, un il·luminat s'entrevistà amb ETA en la creença que els terroristes estaven fora del control governamental, molta gent anà a les seus dePP, picarol al coll, a bramular que volien una veritat que eren incapaços d'entendre i el 62'36% dels electors espanyols s'equivocaren en votar. Després d'11 hores d'inhumana compareixença vaig arribar en aquestes conclusions, més o manco, si és que no em vaig perdre res en anar a pixar. D'aclarir si els cossos policials tenen bona sintonia, si els recursos econòmics basten per a pagar traductors o per quines raons els convenia una autoria contrària a la que, segons ells, convenia als altres, res de res. En el terreny de la imatge, el dit acusador en l'aire, l'expressió de suficiència i l'avorriment d'haver de repetir la lliçó preparada, fos quina fos l'habilitat de les preguntes, resumeixen aquesta desagradable jornada. Això, i el poc rigorós axioma que una autoria moral es pot atribuir mentre no es demostri exactament el contrari. Tant és així que, per ara, ningú no ha demostrat que «el Tato» no rondàs per Atocha el fatídic dijous i els enemics d'Espanya es neguen a investigar-ho.