Aquesta paraula que ha semblat que el partit en el Govern de la Comunitat Autònoma havia criminalitzat, aquesta paraula que no gosa dir-se és i ha estat sempre un camí en la resolució de problemes i conflictes. La societat funciona per imposicions. Quan un nadó arriba al món, la seva mare li imposa el sistema de naixement, si serà un part natural, si a casa, si a la clínica, si submergit dins aigua, si amb calmants per no patir mal, etc. D'aquesta primera imposició al nadó li poden sobrevenir conseqüències positives o negatives. Una altra imposició serà el nom que se li posarà, que després encara que no li agradi, no se'l canviarà. Una tercera imposició serà si ha de ser alimentat amb biberó o amb el pit, no podrà escollir. Una altra serà la de no poder dir si vol ser batiat o no. Més envant se'l durà també per imposició a una guarderia i després a una escola que ell no triarà, sinó que els pares li imposaran, a partir del dret d'elecció del partit en el poder. Una elecció per poder fer una imposició. Si se l'ha adoptat provinent de Gàmbia o de qualsevol altra part, encara que tengui uns quants anys i una llengua pròpia, se li imposarà la llengua dels pares adoptius, i així successivament, la vida de l'infant passarà per una sèrie d'imposicions, que més envant es podran justificar, que eren per proporcionar-li una vida millor, pel seu bé, per l'estimació que li tenien, perquè volien el millor per a ell. D'acord, però a través d'imposicions, encara que fossin imposicions evidents i necessàries.
Quan sigui major d'edat i pugui anar decidint coses, li imposaran que per cobrar un sou, treballi. Per tant, li imposen haver de fer una feina encara que no li agradi. Quan vulgui comprar un pis, li imposaran un preu, i després li imposaran un impost, li diran que li baixen per una banda i li imposaran un augment per un altre. I quan tengui necessitats vitals per sobreviure i vulgui alimentar-se li imposaran un preu, i li imposaran també, si té pocs doblers, que compri el menjar menys saborós per poder sobreviure. I si se li ocorre agafar doblers que no són seus li imposaran el tancament dins una habitació amb reixes. I així contínuament. Si se li ha ocorregut viure a qualsevol lloc de la major part de l'Estat espanyol, li imposaran la llengua espanyola. Només si ve a viure a les Illes Balears o a un lloc que tenguin una llengua pròpia diferent de l'oficial de l'Estat i on governi el PP, li diran: Aquí t'ho imposam tot menys una cosa; la llengua pròpia d'aquesta Comunitat no la imposam, tu mira-la, agafa-la, pesa-la, te l'endús a casa, la mires, la palpes i si trobes que l'has d'estimar, l'estimes i quan t'hagis enamorat d'ella, l'aprens i l'uses si et ve de gust. I ens ho véns a contar. Nosaltres som molt pacients. Sabem esperar d'asseguts. Encara és l'hora que hagi de venir una sola persona a dir-nos que ha fet totes aquestes operacions i s'hagi enamorat d'ella. És que és tan petita comparada amb l'altra, que no fa ganes d'estimar, però tranquil, que nosaltres no la imposam.
Aquests dos paràgrafs anterior neixen en el fet que un col·lectiu d'homes magribins demanen que les classes que el Consell Comarcal del Priorat els fa de català, les passin a fer de castellà. El fet de per sí ja és simptomàtic, però el pitjor ve quan els arguments que donen fan recaure el seu pes majoritàriament en la societat catalana que els ha acollit. Diuen que en el treball sempre se'ls parla en castellà, que la gent quan parla amb ells també ho fa en castellà i que la majoria de papers que necessiten de contacte amb les administracions també són en castellà. La clarividència que tenen aquestes persones és total. Han arribat a la conclusió que l'única llengua necessària és la imposada, i, per tant, troben una estupidesa que se'ls estigui fent perdre el temps, ensenyant-los una llengua que no és necessària. De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó passa el mateix. La solució es troba en el títol d'aquest escrit.
