L'esquerra és plena de defectes i la manca de seguretat en l'actualitat del propi missatge n'és, possiblement, la més destacada. Potser li manca reubicar-se, però no menys que a la dreta que, en actualització de missatge, només li guanya en màrqueting. Que es doni suport a una guerra no desitjada per més de dues terceres parts de la població, pot ser qualsevol cosa menys una modernitat: tota la vida han fet el mateix. Que els sigui mal d'empassar el diàleg i les concessions necessàries per arribar al consens, tampoc és una novetat i el que li ha passat al senyor Barroso i l'encaparrotament d'aquest clàssic de la dreta que és el president Berlusconi, tampoc. Que fomentin la iconografia de banderes, símbols i himnes i menystenguin una trobada de presidents autonòmics amb el del govern central per ser «pura imatge», no sorprèn deixa de ser propi dels que fa molts d'anys aprengueren que no es tracta de ser, si no d'aparentar i els desespera la intromissió dels adversaris en el regne de la imatge.

Però allà on són més genuïns és en l'atàvic costum de no abandonar mai els seus. Tant és que siguin assetjadors sexuals, com Ismael Àlvarez, condemnat pels tribunals i quasi elevat a la categoria de màrtir pels companys encapçalats per la dona de l'expresident espanyol, i el que ara volen homenejar posant el seu nom a un centre «cívic»; com que siguin calumniadors i violents agressors, com el sentenciat «haider de raval», Joaquín Rabasco, que com a premi a les malifetes li regalen càrrec i sou; com que es tracti de mentiders compulsius al servei de la causa, es diguin Urdaci, i la seva condemna per manipulació informativa, o els més pròxims Sintes i Escribano, recompensats amb alts càrrec en Telematas per haver difamat amb fruïció i «professionalitat» (fidels als seus líders i lleials a la causa) a l'expresidenta del Consell d'Eivissa... per no parlar dels presumptes implicats en la trama del cas Mapau, que tots gaudeixen de canongies que els enterboleixen les ganes de parlar. Sempre hi ha «l'organització» per a donar aixopluc i procurar subsistències (i qualque cosa més), talment fa la màfia o les organitzacions fonamentalistes islàmiques. Segueixen l'estructura eclesiàstica que els vertebra i els fa més forts. L'organització i el dogma, com a salconduit a qualsevol transgressió feta en el seu nom, sobren per a crear una societat paral·lela amb normes pròpies independents de jutges i altres incomoditats. No hi ha més moral que la pròpia i es pot defensar amb rotunditat que les escoles i instituts, a dia d'avui, no tenguin els doblers per a les despeses corrents del segon semestre, mentre s'aixeca una pista de tennis a la plaça de toros per a 5 dies de partits, se subvenciona a un banc (?) per a que pugui mantenir l'equip cisclista o bravegen d'avançar doblers per a uns vols caríssims, que amb ells en el govern central no es limitaren. Amb actuacions tan clàssiques com aquestes s'entén malament que l'esquerra accepti, sense remugar i en exclusiva, l'etiqueta d'antigor.