L'etiqueta d'antigor

Però allà on són més genuïns és en l'atàvic costum de no abandonar mai els seus. Tant és que siguin assetjadors sexuals, com Ismael Àlvarez, condemnat pels tribunals i quasi elevat a la categoria de màrtir pels companys encapçalats per la dona de l'expresident espanyol, i el que ara volen homenejar posant el seu nom a un centre «cívic»; com que siguin calumniadors i violents agressors, com el sentenciat «haider de raval», Joaquín Rabasco, que com a premi a les malifetes li regalen càrrec i sou; com que es tracti de mentiders compulsius al servei de la causa, es diguin Urdaci, i la seva condemna per manipulació informativa, o els més pròxims Sintes i Escribano, recompensats amb alts càrrec en Telematas per haver difamat amb fruïció i «professionalitat» (fidels als seus líders i lleials a la causa) a l'expresidenta del Consell d'Eivissa... per no parlar dels presumptes implicats en la trama del cas Mapau, que tots gaudeixen de canongies que els enterboleixen les ganes de parlar. Sempre hi ha «l'organització» per a donar aixopluc i procurar subsistències (i qualque cosa més), talment fa la màfia o les organitzacions fonamentalistes islàmiques. Segueixen l'estructura eclesiàstica que els vertebra i els fa més forts. L'organització i el dogma, com a salconduit a qualsevol transgressió feta en el seu nom, sobren per a crear una societat paral·lela amb normes pròpies independents de jutges i altres incomoditats. No hi ha més moral que la pròpia i es pot defensar amb rotunditat que les escoles i instituts, a dia d'avui, no tenguin els doblers per a les despeses corrents del segon semestre, mentre s'aixeca una pista de tennis a la plaça de toros per a 5 dies de partits, se subvenciona a un banc (?) per a que pugui mantenir l'equip cisclista o bravegen d'avançar doblers per a uns vols caríssims, que amb ells en el govern central no es limitaren. Amb actuacions tan clàssiques com aquestes s'entén malament que l'esquerra accepti, sense remugar i en exclusiva, l'etiqueta d'antigor.