Conten que Simó Andreu va aplegar veles d'un dinar a Alcúdia on un destacat agent electoral pobler va arrencar, com li és habitual segons diuen, amb el 'Cara al sol' a la sobretaula. Aquest personatge -referències al qual es poden obviar, malgrat la transcendència del seu paper social i la feinada que li espera el proper cap de setmana- no ha deixat de celebrar el 20-N amb estovalles rojo-y-gualda i reparteix loteria de Nadal en un pack de fotografies i records del dictador. Al dinar, anau a saber per quines cinc-centes, hi havia també Pere Sampo. Sí, el diputat nacionalista, que darrerament perd l'escata amb tants d'embolics dialèctics amb els que cau a la xarxa de la provocació. Va aguantar l'embranzida amb indiferència i tolerància, conten. Però, segur que més enllà de l'esglai del moment, ha reflexionat a partir de l'anècdota sobre els vint-i-cinc anys de democràcia -que no de pau imposada, com celebrava el règim-, que, improvisadament, molts ajuntaments han commemorat el règim democràtic que la gent es va donar. S'ha parlat molt dels anys de la transició. Sobretot, n'han parlat els polítics. I han destacant les renúncies que feren tots per aconseguir el consens. Ahir mateix algú recordava que Suárez havia posat el seu armari i les seves camises -les blaves de quan era del Movimiento les devia haver rentades amb lleixiu- a l'abast del lendakari per agilitar l'acord sobre l'estatut basc. Però es parla poc de les mobilitzacions durant el darrer franquisme i aquells anys a les associacions veïnals, a les universitats, al món de la cultura o al món laboral. De ben segur, que sense aquests moviments socials al carrer, personatges com aquell que exhibeixen la seva ideologia a l'hora de dinar, no haurien desallotjat les poltrones que gaudien.

Molts ajuntaments -deia- han celebrat improvisadament per les festes l'efemèride amb un refresc pel poble i una placa de reconeixement als regidors, perquè amb el galliner polític tal com estava pel març passat, ningú va caure en el detall que el 21 d'abril de 1979 havia estat un dia històric: després de 40 anys de batles a dit, els veïnats podien triar els seus representants. Potser, també, interessa tan poc que es parli d'aquesta història recent, com d'altres de més llunyanes, perquè la rella de l'oblit és d'obligada passada sobre les consciències. Potser el màxim a oferir a la gent sia l'agraïment per haver confiat 25 anys amb ella, com féu Maria Antònia Munar, a qui li escaparen les llàgrimes de la nostàlgia. A algun poble, com Alcúdia, la celebració es perllonga amb actes festius, com és el concert de Llorenç Santamaria de dissabte passat (Ignor si l'exbatle Miquel Ramis trobà temps per assistir-hi, com no ho pogué fer a la inauguració d'una exposició de fotos per la fira, que coincidí amb el congrés del seu partit). I veig que a Andratx, l'Obra Cultural i l'Ajuntament han organitzat una sèrie de conferències dels distints batles que ha tingut el poble, que obrin un ampli ventall d'opcions polítiques, malgrat l'absència de Ramon Alemany, que morí en plena campanya electoral, sent batle. Seria bo en aquestes hores que els partits treballen apurats, fent sang en una interna guerra sorda i recol·locant-se per a futures conteses electotals, que alguna institució hi posàs els diners perquè la gent en parlàs d'aquests 25 anys. Hauria volgut dir els investigadors, si no fos perquè la gent de ciències i de lletres es significa tan aviat que fa ganes treure-la a coces, com li passa al batle d'Inca amb els professors de l'institut Pau Casesnoves que volen que el Dijous Bo sia dia lectiu, de feina, com l'Ajuntament mateix té establit. Al cap i a la fi, les coses són com són i tant és que les digui un catedràtic o un porquer. Seria bo analitzar aquests 25 anys que ens tornen pintar 'de pau', com l'any 1965, i extreure'n conclusions a molts nivells per saber d'on venim i qui som. La universitat, potser, tampoc estigui per aquestes menudències o els diners per a investigació sia millor dedicar-los a enviar estudiants a l'espai sideral de l'atur amb collera, cabeçades i cucales.

I bé? El respecte, potser, sia, simplement, saber estar. I, de vegades, la pau fa gust de cementiri.