Els alemanys a l'ONU

Alemanya té la idea que li pertoca un paper més gran en la política internacional. És l'estat mes poblat d'Europa, d'un bon tros, i té una de les economies més potents del planeta. El rol que va jugar dins l'ONU quan es va debatre la possibilitat d'enviar soldats per enderrocar Saddam Hussein, per exemple, demostra que la seva opinió pot enriquir el debat còmode que solen mantenir alguns membres del Consell de Seguretat de l'ONU. Berlín demana que el facin membre permanent del Consell, d'un Consell expandit i reformat que podria incloure l'Índia també. La contribució alemanya al debat sobre l'Iraq podria ser un argument al seu favor: pot aprofundir les discussions sobre les estratègies d'Occident i el dret internacional. Per altra banda, els cinc països que són membres permanents del Consell de Seguretat, que fins ara ho havien tengut molt bé tallant el bacallà entre ells, potser no veuran amb bons ulls l'obertura del seu club. Els Estats Units ja hi han dit la seva: no volen ni parlar-ne, de concedir a Alemanya els mateixos drets que té Washington dins l'ONU. No és un bon moment, va dir un representant anònim del Govern americà en l'edició alemanya deFinancial Times. No és un bon moment, ben segur, vista l'oposició del Govern de Gerhard Schroeder a la invasió de l'Iraq. Alemanya és un membre no permanent del Consell des de fa un any i mig. Ocuparà l'escó fins a finals d'any, quan hi serà substituït per un altre país. Segons Washington les reunions del Consell de Seguretat han estat molt més problemàtiques des que Alemanya hi té una veu. No poden amagar que estaran ben contents de veure com els qui en els anys de Bill Clinton a la Casa Blanca eren els més apropats a la línia americana tornen a ca seva. No han estat fàcils de controlar. Amb el cap del partit Verd, Joschka Fischer, com a ministre d'Exteriors i cap de la diplomàcia alemanya, Washington no ha pogut imposar-se amb la facilitat habituat. S'ha de veure si Fischer, que en cada viatge que realitza a l'estranger fa campanya per a la reforma de l'ONU, aconsegueix el que demana i l'ONU es renova. Seria el punt àlgid de la carrera de Fischer, per no dir de la diplomàcia alemanya dels darrers 50 anys.