Senyors i vassalls

Amb tot i amb açò, aquest judici m'ha recordat algunes referències d'un llibre molt interessant, que acaba de veure la llum d'abril just la setmana passada. Es titula Fernando Ortiz Fernández. Els anys menorquins 1882-1901, un bon treball d'història que signa Josep Portella Col i que fa el núm. 6 de la col·lecció «Menorca Segle XX. Biografies i memòries». Vaig assistir a la seua presentació dijous passat al saló Gòtic de l'Ajuntament de Ciutadella, a càrrec del regidor de Cultura n'Avel·lí Casasnovas, a qui acompanyaven l'autor, en Josep Portella i María Fernanda Ortiz, filla del gran antropòleg cubà. S'hi destaca la infantesa menorquina del personatge, el qual va arribar a la nostra illa als dos anys i fins als 14 la seua vida va transcórrer a Ciutadella. Els anys decisius, doncs, en la forja de les persones. També es veu com mai no va defallir la fidelitat als amics menorquins, al seu mestre i gran pedagog, Joan Benejam, i a la terra on va créixer. Aquest llibre constitueix, sens dubte, un document bàsic per avalar la declaració de fill adoptiu o il·lustre de la ciutat que l'ajuntament de Ciutadella posarà en marxa per al l'any que ve. A mi m'ha impressionat la dimensió intel·lectual del menorquino-cubà Fernando Ortiz, les seues idees progressistes social-liberals en el camp de la cultura i de la política, així com la gran solidesa de la seua obra antropològica: el primer que formula la teoria de la transculturació i compta amb més de 35 títols importants. Intel·lectual europeista des de Cuba, lúcid en les seues anàlisis, humanista íntegre, mai no va oblidar els seus orígens menorquins ni va abandonar mai els seus lligams amb la nostra terra i la nostra gent, especialment amb la que havia conegut el dolor d'esdevenir emigrant. Per una d'aquestes maleses del nostre destí de poble sotmès i colonitzat, ignoràvem fins fa ben poc l'estatura intel·lectual del nostre personatge. La Gran Enciclopèdia Catalana no li dedica ni una sola entrada, ni en el cos bàsic ni en les successives ampliacions (i en van quatre) que se n'han fet. Res. Cal anar a l'Enciclopèdia Britànica o a un cercador d'Internet per adonar-nos que Fernando Ortiz Fernàndez va ser una figura universal de l'antropologia, a més d'una personalitat polifacètica. Doncs bé, parlant de l'«aristocràcia» ciutadellenca, aquesta que encara ara mou plets contra la Coordinadora per la Defensa del Camí de Cavalls, en deia Ortiz just un segle abans d'ara: -«Antes, como hoy aunque bastante ilusoria, tenía autoridad absoluta... (es refereix Ortiz estrictament a «lo que concierne a los festejos» de Sant Joan); però els nobles menorquins, en general»... comenzaron a decaer materialmente y a llegar (...) a no significar apenas nada en la vida social. (...) Una escasa minoría que fue económica, quizá avara y explotadora, permaneció con sus posesiones pretendiendo vanamente conservar su significación social, pero hundiéndose siempre de cada día. Aún hoy mismo se asiste al derrumbamiento de la empobrecida y orgullosa aristocracia menorquina, que va convenciéndose de que corre el siglo XX». (La fiesta de San Juan Bautista en Ciudadela de Menorca. L'Havana, 1908).

Potser em direu que sempre n'hi ha haguts, no?, de senyors i vassalls. -«Sí. El que passa és que ara les diferències entre els uns i els altres es perceben molt». Qui contesta és Antoni Segura, catedràtic d'Història de la UB, que acaba de treure un llibre Senyors i vassalls del segle XX" (La Campana, 2004), un text que fa honor al seu subtítol: «Una explicació fonamental i clara dels conflictes internacionals». La culpa de la més fàcil percepció dels conflictes la tenen les parabòliques: -Ara la visualització de la injustícia és immediata. I això té un efecte brutal sobre els pobres. En certa manera, diu el catedràtic, assistim a un revifament del vell debat entre Kant i Hobbes... Entre els que creuen en la força del consens i els que creuen en la força de la força, entre els que miren cap al passat (l'unilateralisme nord-americà) i els que miren cap al futur (una política multilateral de consensos i cooperació transnacional). D'aquí que les imatges dels germans Soto Martorell asseguts dalt la paret seca, vora el portell que havien fet aixecar feia hores, increpant i titllant de nazis i hitlers aquells pacífics vianants, no deixava de ser grotesca. I quan, un any més, tronaran els aplaudiments embogits de la gernació al Caixer Senyor de les festes de Sant Joan (enguany és Don Guillem de Olives, cunyat dels Squella i conseller del PP al Govern balear), hi haurà qualque visitant foraster perplex per aquesta sorprenent manifestació de feudal «homenatge» (en el sentit etimològic, de declarar-se «homes d'aquell senyor», és a dir «vassalls»). Llavors potser uns quants ciutadellencs -com en Bep Portella, jo mateix i uns quants amics més- alçarem els ulls al cel tot cercant la complicitat de Joan Benejam i de Fernando Ortiz, ens farem l'ullet, convindrem que Ciutadella és plena a vessar de «misoneisme», però subscriurem els dicta dels nostres més conspicus progressistes, ciutadellencs il·lustres. A ells no els agradava gens «el rebuig de les idees noves, el quietisme per peresa de la intel·ligència», que detectaven dins la societat del seu temps a la nostra illa, però els va moure l'amor a la terra, a les persones..., o sigui, tot senzill, la força de l'amor, «senyor que jamés fonc vassall ne'l venc esment de fer mai homenatge» dit a la manera del gran Ausiàs March.