Les pròximes eleccions europees poden ser a les Balears una batalla decisiva en la llarga guerra nacionalista. A les eleccions autonòmiques de l'any passat el PSM (se consideren conjuntament els dos, tot i ser, en realitat, partits sobirans) aconseguí 33.920 vots; UM, 32.910 (sumant-hi, en la mateixa línia feta abans amb el PSM, els 1.129 sufragis dels seus aliats menorquins d'UCM), i ERC, 1.667 vots. El nacionalisme balear, en el seu conjunt, tendria un espai, doncs, representat per 68.497 vots, els quals serien un 15'9% dels vots vàlids. Unes xifres, absolutes i relatives, que, si s'haguessin explotat conjuntament, haurien suposat per al nacionalisme un parell o tres més d'escons dels que obtingueren per separat el PSM (4) i UM (3), que foren 7. És vera que, com bé ha demostrat la fracassada coalició Progressistes (PSM, EU, Verds i ERC) s'ha d'anar alerta a prendre aquests exercicis teòrics com a certeses polítiques, perquè llavors la realitat contradiu radicalment les expectatives. Tanmateix, dóna idea aproximada, la teoria matemàtica, de la força que no volen tenir. Al contrari del que passa a la dreta, on el PP ha sabut unificar des de la seva condició primària d'AP un conjunt de partits (PL, UDIB, part d'UCD...) per crear el seu gran espai monopolitzat en exclusiva; ni l'esquerra ni el nacionalisme han sabut i/o volgut (segons cada fase històrica) sumar esforços i sempre han acabat per anorrear-se els uns als altres. En aquesta ocasió, les eleccions europees esdevenen la culminació per a la disgregació nacionalista que fa l'efecte de ser tan absoluta com que difícilment tengui marxa enrere. És com és, no com podria haver estat i, per tant, així s'ha d'acceptar. A d'altres llocs ha passat a la inversa, tot i existir dins del magma nacionalista tantes o més intenses diferències i enfrontaments com entre els nacionalistes balears, com per exemple a Galícia, on el BNG és un còctel d'impossible unió si no fos a través del nacionalisme, en si mateix enormement diferent segons cada grup polític i social que hi participa.
La importància d'aquestes pròximes eleccions del 13 de juny ve marcada, per al nacionalisme illenc, justament per aquest enfrontament directe entre els PSM, UM i ERC, cada un a dins coalicions de referència ideològica diferents i enfrontades. A banda que a cadascú li pugui agradar més o manco cada opció, el cert és que per primera vegada cada partit nacionalista illenc se presenta dins d'aliances clarament separades que s'avenen bé amb l'enfrontament que mantenen els tres a les Balears. Si hagués estat d'una altra manera (que dos d'illencs haguessin compartit coalició) no hi hauria hagut possibilitat de brega tan nítida com hi haurà ara. Per això les europees, més que uns comicis al Parlament continental, seran unes eleccions, per als nacionalistes, en clau d'enfrontament balear, del resultat del qual en poden derivar-se conseqüències importants. Com sempre sol passar, quan se tracta d'eleccions nacionals i europees, és UM qui pareix partir en situació pitjor. No fa cara que anar amb CC i amb PA sigui com una pàtina de gran prestigi per sumar gaire vots a les Balears. Però també, tractant-se de qui se tracta, no convé aventurar res perquè llavors dóna sorpreses, com la de les passades generals. Per altra banda, no fa la sensació que el resultat, sigui quin sigui, afecti UM per res en la seva estratègia local. És, potser, en la guerra entre PSM i ERC on s'hi troba el «morbo» més gran. Tot i que els republicans han posat un candidat al capdavant, Bernat Joan, de perfil tranquil i de no-enfrontament amb el PSM, una eventual victòria sobre els de Mateu Morro, en funció sempre de la magnitud, podria fer renéixer l'aposta de desembarcament a les Balears. No és gens segur perquè a Barcelona no estan per la labor. Però sí que ho és, segur, que en el cas de perdre s'esvairia la possibilitat. Per les mateixes raons però en sentit contrari, al PSM una derrota davant d'ERC encara li complicaria més el futur, mentre que si els guanya podria respirar més tranquil. Hi ha altres anàlisis possibles sobre aquests tan peculiars nacionalistes, com ho són els illencs, si bé aquesta batalla, que té pinta de decisiva i que tants d'esforços els ha costat d'aconseguir, als dirigents, és el més cridaner. Veurem per on més raja la sang, política.
