Com escrivia ahir Joan Barril, Se'n van i és primavera. Perquè se'n van Cardenal i Urdaci, possiblement els més desacomplexats tentacles de l'aznaritat. Tan disposats cap a l'amo que, malgrat ja no fer part del cos original, si els deixassin en el seu medi es reproduirien talment els braços esquinçats de les estrelles de mar. Igual que elles, piquen i fan pudor. Tenc un amic que quan sent el crit esperançat que entaferraren a ZP -'no nos falles!-, tot seguit afegeix: i encara que ens falli! Que res no pot ser pitjor: ni l'annerot aquell de l'Eligio Hernández, que va fer de Fiscal General triat pel govern González sense complir els requisits legal per ser-ho. Ningú no havia fet tan bé el paper de defensor dels governants i de les causes més reaccionàries, des de la defensa del dictador Pinochet fins a les diatribes contra drets conquerits com el de l'avortament o el divorci. No sé si l'oblidarem amb facilitat, però estic segur que agraïts com el president Matas l'enyoraran, si ja no el ploren.
Deu ser per la mescla del se'n van, de la primavera i d'aquesta olor a trespol banyat per la pluja d'estiu que ahir ens regalà la pituïtària, però estic meravellat amb el senyor Escarrer, Sebastià (és clar), i a les seves declaracions sobre la implicació de les empreses en el desenvolupament social en el lloc on s'instal·len. Han entès que l'empresa amb vocació de perdurar en un lloc no pot anar si la societat que l'envolta no se'n beneficia. És una gran notícia i només ens cal esperar la seva universalització, perquè aquestes coses, a Mallorca, sempre es torben d'arribar. Com em veig content després d'esnifar una línia de text on s'afirma que les parelles dels militars morts en l'accident deYak 42 cobraran viudetat encara que no tenguessin la benedicció del govern Aznar o del papa, que quasi és el mateix.
I no em direu que no és per tirar coets que, mentre se'n va el Cardenal de les coaccions, el cardenal de Sevilla, monsenyor Amigo Vallejo, s'atreveix a dir el que semblava impossible sentir fa poc més d'un més de calendari i una època de la història: que els governs han de donar solucions a les diferents necessitats de la societat, i les parelles diferents a la d'home i dona i fins que la mort ens separi existeixen i s'han de regular. Què senzill i què impossible de sentir en l'anterior època, quan l'Església i l'Estat es confonien amb freqüència. A més, una altra gran empresa -no tan gran com l'Església, però déu n'hi do-, Mercadona, ha decidit que és més important tenir els treballadors contents que anar a cercar na Maria per sa cuina i obrir els diumenges, allà on es pot. He sabut que segueix una política de contractació indefinida, rara avis en l'actualitat, i que facilita la proximitat de la residència del treballador al lloc de feina. La primavera deu ser una cosa semblant a tot això, i més.
