La traçabilitat és una paraula (o això diuen els buròcrates que la utilitzen) nova que, aplicada a l'alimentació -allà on jo l'he trobada-, significa que cada esglaó en la cadena de la indústria alimentària ha de tenir informació sobre la procedència i característiques dels elements aconseguits en l'esglaó inferior, talment el que són els llinatges per a la filiació. Segons la normativa sobre l'etiquetatge dels transgènics, que entrà en vigor ahir, la traçabilitat consisteix que un fabricant de maonesa ha de saber la procedència de l'oli que utilitza, així com l'amo de la tafona la de la soja que posa al trull (és un dir) i l'agricultor que li ven, la de les llavors que ha plantades. Tots ells tenen l'obligació de guardar la informació al llarg de cinc anys i, d'aquesta manera, si es coneixen les partides es pot saber si els productes contenen elements transgènics en una proporció superior al 0,9%.

Jo, que som conscient de la meva inconsciència amb el que m'arriba a la boca, perquè ens prenen el pèl gairebé tots els esglaons dels procés productiu dels aliments, i que fins ahir desconeixia l'existència de la paraula traçabilitat, fa temps que reivindicava una cosa semblant en altres àmbits més controlables de la vida. Fa anys que alguns demanam veure una placa amb el nom de l'arquitecte, constructor i principals col·laboradors a l'entrada dels edificis que fan. Ja que alguns d'ells fan negoci atemptant a l'estètica, al confort, al paisatge i a la urbanitat, el mínim que se'ls pot demanar és que signin les seves cagades al costat de la signatura dels polítics que l'han permesa. És a dir: que deixin traçada la procedència dels seus bodrios per a reconeixement de les generacions posteriors. A més dels avantatges que a tots ens vénen al cap, imaginau què ho seria de fàcil posar a la venda un pis. En lloc de tota aquesta lletania, que ja ha fet escola en el llenguatge dels anuncis per paraules i no ens ajuda a visualitzar el que es ven, bastaria recordar quins són els seus responsables per a saber si s'escatima en els productes, en la intel·ligència o en ambdues.

Però també haurien de ser «traçables» fàcilment totes les accions fetes des de les administracions i des d'altres que ara se saben irresponsables en l'instant i inexistents en la història de la ignomínia. Per exemple, les tombes aportarien un complement d'exemplaritat si, al costat del nom i dates del mort, hi figurassin els dels responsables de la guerra, si és un soltat o un «efecte col·lateral»; de la marca i model del cotxe i el del conductor, si es tracta d'una víctima del mercat de les vanitats metàl·liques; del maltractador, si allà reposen les despulles de qui patí la injustícia fins i tot per morir... Sembla mentida que fins despús-ahir poguéssim viure sense aquesta paraula que, amb la seva decidida aplicació, ens facilitaria la memòria i ens allunyaria la impunitat.