Un govern dèbil i inestable és la definició que el cap d'estratègia dePP donà com a contrasenya als seus membres. Els periodistes destacats a la carrera de San Jerónimo demanaven al portaveu popular què li havia semblat el discurs d'investidura del candidat socialista i la contesta incorporava aquesta lletania. El locutor de ràdio acostava el micro a qualsevol diputat conservador i l'exposició començava amb aquest mantra. El digitat líder del PP s'enfilava al cadafal de la sala i deixava anar, com qui venta llavors, la cantarella... Però no és un lema nou ni una idea d'estrena: les tropes del senyor Aznar l'assajaren a les Balears dePacte de Progrés des del primer dia de la seva constitució. És vera que, a mesura passaven els dies i la debilitat i la inestabilitat no impedien governar ni pronosticaven caigudes de govern o patriòtiques mocions de censura, la cançoneta canvià de lletra sense variar ni la música ni la dedicatòria. Després, a la Catalunya que votà majoritàriament contra ells i a associats, repetiren, fins a la paranoia, aquesta tonada. Si el Pacte de Progrés representava una afronta en el pati del darrere de casa, eTripartit s'acostava perillosament a un exemple fefaent que hi havia vida més enllà del PP i, fins i tot, era vida intel·ligent (amb qualque gleva cerebral, tot s'ha de dir). Just és dir-vos que, llevat d'Eivissa i de Formentera, no els serví de res aquesta admonició. És més, quan els ciutadans d'aquestes comunitats governades per dèbils i inestables varen ser convocats a les urnes el passat 14 de març, perseveraren en el seu error de no voler governs tan estables que semblen ancorats.

No sabeu l'alegria que m'inunda de saber, perquè ahir m'ho vaig acabar de creure després de comprovar que no apareixien tamayos i sáez per devers les Corts, que l'aznarat s'ha acabat. És clar que l'alegria esdevé eufòria quan comprov que s'ha acabat amb el deshonor que tan sinistre personatge es mereixia. Per ventura a partir d'ara és possible traçar la línia que separa l'Espanya falangista i cañí de l'Europa on, fins i tot, la dreta pot ser majoritària sense haver de ser antieuropea. No serà una tasca fàcil, la que queda als dirigents del PP, perquè suposarà haver de triar entre un encastellament en els valors de l'Espanya eterna i imperial, uniformada per la força i en honor de la força, i una dreta tan allunyada del falangisme ranci com la CDU alemanya hi està de qui propugnava la superioritat ària, per posar un exemple menys estrafolari del que molts voldrien creure. I, en aquesta tasca, els hem de desitjar sort perquè és la millor manera d'allunyar l'enfrontament enconat de les dues espanyes, cap on tornàvem. Mentre la dreta troba el camí d'Europa, l'esquerra que dirigeix el senyor Zapatero faria bé a estudiar a fons els errors dels anteriors governs: només si no els repeteix farà el camí que s'ho paga no somiar a refer, tal com acabàrem somiant en els darrers períodes dels altres.