Han passat 73 anys. Cada cop queden menys persones vives que estigueren presents al carrer quan es proclamà la II República, però els fets es recorden amb emoció, formant part de la memòria col·lectiva dels espanyols. I no només això: les llibreries estan plenes de novetats i de reedicions sobre la República i la Guerra Civil. Als fets del 1931-39 els passa el mateix que a la Revolució Francesa: enterrada i tornada a enterrar, els seus valors acabaren per ressorgir, imparables i es convertiren en les pilars de les societats més avançades del segle XX. Les grans transformacions polítiques deixen marca imperidora en la consciència col·lectiva i es transmeten de pares a fills. La II República espanyola ha assolit la categoria de mite i d'epopeia clàssica. En defensa de la bandera tricolor una generació de progressistes espanyols es llançà al carrer i acabà formant un exèrcit. Tot i la derrota de les armes, i que el franquisme intentà condemnar l'heroisme republicà a l'oblit, el mite ha anat creixent i s'ha convertit en possessió per a les generacions més joves. A més, el desastre dels anys trenta s'ha convertit en font d'experiència per als temps actuals. La transició espanyola està plena d'accions polítiques amb una gran dosi de prudència i tacte que es feren a patit de la clara intenció de no repetir les equivocacions d'aleshores. L'experiència de la II República és mestra de les generacions actuals. I polítics de diferent color polític es proclamen avui hereus ideològics de Manuel Azaña. Mai una fornada d'espanyols no assolí tan alt grau de sacrifici i tan alta dosi d'immortalitat, convertida en referent de les generacions futures. Mai havia tingut l'Estat espanyol un llegat d'ètica i abnegació com aquell.
Per això, en les actuals hores incertes, on el perill de la guerra torna a ser una evidència, el 14 d'abril és una important aferradora, perquè passi el que passi la il·lusió col·lectiva és possible, i l'esperança d'un món millor no és cap utopia.
