Miquel Àngel Limon

Idees, vulgars, del meu ofici

Miquel Àngel Limon05/04/04 0:00

Com és fàcilment explicable, un periodista, per principi -diria que per solemne jura hipocràtica, si Hipòcrates hagués estat cronista en tost de metge-; un periodista, dic, mai no ha de rompre una llança a favor de ningú ni de res en les seves cròniques. Però tampoc no ha de silenciar fraudulentament una notícia. La saviesa professional, en aquest ofici, té un punt d'equilibri en no donar de més, però tampoc en donar de manco. Ni l'excés ni el defecte s'han de prodigar de forma gratuïta. Menys encara si és instigat per complicitats a favor o en contra. Situar-se del costat de l'entrevistat o, en general, de l'objecte periodístic, és trair el deure social que, voluntàriament, hom assumeix quan ha decidit d'abraçar l'ofici. Però, alhora, posar-s'hi en contra per sistema, per inconfessable animadversió, no ens situa en un pecat menor. Si algun individu o algun fet surten beneficiats -o malmesos- d'una acció periodística, ha de ser de retruc, per raons indissociables de la veritat que, nosaltres els cronistes, hi percebem en l'afer que tractam. Mai, però, perquè voldrem afavorir-lo premeditadament i menats per causes espúries a la missió informativa. Salvant les distàncies, en aquest plantejament hi veig, a parer meu, una certa concomitància amb la deontologia de moltes altres professions de gran transcendència social. Per exemple, la de jutge. Administrar justícia, en efecte, és com fer cròniques, i ja em perdonareu el retrò que, dit així, sobtadament, pot provocar-vos semblant comparança. Però sí, fer pública una sentència és com fer pública una notícia, elaborar una entrevista o redactar un article d'opinió. Ens cal absoluta honestedat i tones de sentit de la professió. Es fa imprescindible d'aportar-hi unes gotes de sang freda i de lleialtat a l'ofici. Som dels que pensen que ens pertoca de captenir-nos serenament. De ser fidels als principis de l'ortodòxia periodística. I d'escriure des d'una assenyada distància dels fets i dels protagonistes. El secret, com en el cas de la justícia, és escriure pensant en la societat a qui va adreçada la feina informativa, en lloc de fer-ho pensant en el propi subjecte que motiva la notícia. Tenim l'obligació d'estar a bé, moralment, amb els ciutadans que formen la societat de la comunicació a la qual pertanyem, i no pas amb els nuclis de poder que actuen de font informativa.

La neutralitat obliga sagradament en tota circumstància, en tot moment, sota qualsevol pressió, incloses les pressions que, internament, a vegades practiquen les mateixes empreses informatives a les quals servim. Aquesta neutralitat ha de ser observada encara amb major cura si la matèria de l'afer és política, o referida a un polític en plena carrera. Ho entenc així perquè el polític acostuma de viure arrapat al periodista. Si pot, i si l'ambició d'escalar és prou gran, se li aferra com l'arbre a la terra de la que en treu la saba. En tot cas, al periodista li pertoca de defensar els seus propis punts de vista, exposats sempre a la llum de la seva professionalitat contrastada, assossegada, exercida amb freda serenor, i millor encara si, tot plegat, ho apuntala en una formació acadèmica i universitària competent. Els periodistes amb peus de fang, tard o d'hora s'esquerdaran. De cada dia -ho confessaré tot passant- experiment més i més recels pels periodistes que vénen del no-res i que, a passes agegantades, es precipiten rabents cap a l'abisme de la seva pròpia incompetència, de la irremeiable ignorància supina que els tenalla. Anys enrere, creia més aviat poc en els redactors que no tenen altra cultura que els faxos de la redacció, que fullegen pàgines de diaris com un qui vol ventar-se contra la calor i que, fet i fet, no tenen cap interès intel·lectual previ a la simple mecànica de «fer» de periodista. Ara, amb els anys, aquests recels se m'han notòriament accentuat, i, és clar, crec poquíssim, per no dir gens, en aquesta mena de redactors sense passaport -vull dir indocumentats. I açò no obstant, no deixaré de reconèixer, però, que, en aquest món pervers del periodisme, hi ha un espècimen de redactor encara més cruel, més detestable. És la d'aquell que, tot i la carrera, els estudis i els aparents modals de periodista professional, silencia una notícia induït per l'enveja a un altre col·lega. No hi ha pitjor falca que la mateixa fusta. O sigui, arribats a un cert punt, pot no haver-hi desinformador més refinat i implacable que el mateix informador.